Defensa o Guerra

Quantes pel·lícules hem vist en les quals la tensió militar provoca que un soldat o oficial iniciï un atac que acaba sent contraproduent? Me’n venen tres al cap: The Bedford incident (1965), Apocalypse now (1979) i Crimson tide (1995). Però n’hi ha moltes més... Un últim exemple: Rules of engagement (2000).

Hollywood ens ha portat a aquells posts de comandament en submarins, cuirassats, gabinets de crisi o centres de control nuclear on la tensió desencadena atacs prematurs que acaben en desastre.

Però el que a la pantalla és tensió dramàtica, en la realitat pot tenir conseqüències tràgiques. El 2 de setembre passat, l’exèrcit dels Estats Units va atacar amb míssils una llanxa de narcotraficants veneçolans al Carib, que va deixar morts i supervivents. Pocs minuts després, un segon atac va llevar la vida dels que no van morir en la primera urpada militar. En escenaris bèl·lics està prohibit atacar els nàufrags dels bombardejos i enfonsaments d’embarcacions.

Alguns congressistes consideren ara a Washington que el segon atac constitueix un crim de guerra; mentre que d’altres afirmen que va ser una acció legal, ja que les autoritats civils –el president Donald Trump i el seu secretari de la Guerra, Pete Hegseth– han adaptat la doctrina militar a la lluita contra els càrtels.

L’almirall Frank M. Bradley, assenyalat com a responsable militar del polèmic doble atac, n’ha defensat la legalitat davant el Congrés argumentant que els supervivents constituïen un “objectiu militar ­legítim”.

En el moment de l’atac, al Pentàgon es vivia una situació especial. A la junta de caps d’Estat Major s’assumia que era qüestió d’hores que Trump rebategés el Departament de Defensa com a Departament de Guerra. I encara que el Congrés ha d’autoritzar el canvi de nom, en les esferes del poder executiu i militar i al web war.gov ja s’està fent servir la nova nomenclatura.

L’almirall Bradley podria ser el responsable directe de l’atac, però seria un error veure’l com l’únic culpable. Quan la política i la tensió militar es creuen, les decisions humanes poden ser letals. I en aquest escenari, tots els actors del poder haurien de retre comptes, no només l’almirall Bradley.