La fiscal i el lampista

A la nova f iscal general de l’Estat, Teresa Peramato, ens l’han presentat, amb èmfasi cerimonial, com a “impecablement progressista”. No independent com Islàndia, equànime com Salomó o rigorosa com Calví, sinó progressista. Què us he d’explicar? No he preguntat mai al lampista la seva opinió sobre Trotski, ni al taxista si és més de Mélenchon o de Le Pen, i em dono per servit que el primer conegui la diferència entre una junta i una rosca i el segon no em porti a l’aeroport per la ronda del Litoral. Ja em direu si preguntar-se si el metge és progressista no és gaire semblant a exigir que el cuiner sigui bona persona.

Però no: la fiscal és progressista. I, pel que es veu, al ciutadà li toca estar satisfet. I a més agraït, com en aquell vell acudit soviètic en el qual el comissari li pregunta a un desgraciat com vivia abans de la revolució: “Amb gana i fred”. “I ara?”. “Amb gana, fred i una profunda gratitud”.

No penseu que dubto de la competència de la senyora Peramato –Déu me’n guard d’aitals sospites–, però m’inquieta que s’exhibeixi el seu progressisme com a garantia per a l’equilibri d’una institució on, els dies bons, sembla que volen els punyals. Deu ser que els últims temps els fiscals saliven molt pavlovianament només de sentir la veu de l’amo.

És un altre dels símptomes de la carregosa mala llet de la nostra vida pública. Els fiscals generals van ser, en un altre temps, una mica més discrets. Fins i tot quan eren titelles del poder, almenys es prenien la molèstia d’amagar els fils. Tenim les estampes per al cadafal del carrer Fortuny: Eduardo Torres Dulce, que va preferir tornar a les tertúlies cinematogràfiques i salvar el seu prestigi com a especialista en els westerns de John Ford; Consuelo Madrigal, que va dimitir quan el ministre Catalá va intentar imposar-li nomenaments sospitosos, i la molt progressista María José Segarra, que va ser expulsada sense contemplacions per deixar pas a l’encara més progressista Dolores Delgado sense que la bona senyora insinués ni un mal gest. Potser va ser aquells dies quan se jodió el Perú, la discreció se’n va anar a fer (mai més ben dit) punyetes i el que era pudor més o menys hipòcrita va passar a ser un espectacle digne de la sala Bagdad.

Alhora, el problema és que l’etiquetatge de les elits burocràtiques com a progressistes o conservadores no és més que un frau. Parlem de progressistes i conservadors com si fossin categories ideològiques, quan en realitat es tracta de banderes de conveniència: és progressista el que ascendeix amb el PSOE i conservador el que ho fa amb el PP. Res més sofisticat que això. Però s’ha de reconèixer que autèntics virtuosos com Marlaska aconsegueixen fer-ho amb els uns i amb els altres.

Fins avui –i als fets em remeto– a Es­panya un alt càrrec conservador sol ser partidari dels mals presents, per oposició a un progressista, que el que vol és reemplaçar-los per uns altres mals nous. Al ciutadà li queda contemplar la partida, amb l’avorriment de qui sap que les cartes estan marcades. Poca cosa més.

Potser per això hem arribat a un punt en què no cal ni que els fiscals acusin ni que els jutges deliberin. N’hi ha prou amb saber si són progressistes o conservadors per endevinar la sentència amb un percentatge d’encert que deixa en ridícul Nostradamus. Tribunal Suprem: cinc a tres; Tribunal Constitucional, sis a quatre, amb les sentències rimant amb el color de la samarreta.

Innocent com sant Tarsici, sempre havia cregut que tant era que la fiscal fos progressista, conservadora o aficionada a la quiromància. Que el que importava era que conegués l’ofici i l’exercís amb rigor i serenitat, com fa el lampista que no m’inunda la cuina i cobra una mica menys de l’astronòmic. Encara que això era abans de constatar una vegada per sempre el centre de la qüestió: que la justícia a Espanya –tant me fa aquí jutges com fiscals– no pot ser independent a les altures, aquells cims de sous llampants, despatxos solemnes i retrats a l’oli del rei amb toga. Mentre PSOE i PP no renunciïn a controlar per motius polítics el Consell General del Poder Judicial, l’alta magistratura i la Fiscalia, totes les altres coses –progressisme inclòs– són pur attrezzo.

La senyora Peramato podrà ser progressista o angèlica, però de l’abraçada de l’ós del poder polític no sembla que l’hagi de salvar ningú i, potser, fins i tot li sembla bé.