La condemna ha arribat. Després de l’espectacle, el teló a un judici que ha estat, sense discussió, el més entretingut que ens ha ofert l’ Espanya oficial –geolocalitzada a Chamberí, Moncloa i rodalia– les últimes setmanes. I no perquè s’esperés res edificant, sinó perquè els que creien haver-ho vist tot dels poders de l’Estat i la decadència de l’alta burocràcia estaven en un error: faltava això. I la biografia del rei emèrit, esclar, que no tot ha de ser diversió.
Us asseguro que he seguit el procés gairebé hipnotitzat. Veure certs juristes altius, de mirada glacial com turbots enutjats, anar a punyalades entre ells, ha estat il·luminador. Allà hi havia, en aquelles estrades lúgubres del temps d’Isabel II, amb togues i punyetes capaces de fer semblar qualsevol brivall de pa sucat amb oli una barreja d’Hammurabi i Justinià. Excloc de la caracterització García Ortiz i González Amador, que ja en tenien prou amb les seves coses i més aviat recordaven aquelles persones que han passat massa hores davant les escurabutxaques.
Amb la sentència sobre la taula, el que era teatre esdevé símbol. Nefast per a tothom, però símbol. García queda com a paradigma del fiscal polititzat, un esbirro que ha de guanyar no se sap quins relats; González anirà al seu judici per delicte contra la Hisenda pública amb més plom a les ales que una perdiu, i les institucions hauran mostrat, sense filtres, un dels seus rostres més impresentables: el d’una burocràcia envanida capaç de tot per assegurar-se qualsevol ximpleria. Rang, arribisme, el favor del poder i l’idealisme pervers dels pixatinters. A veure qui redimonis es fia d’un fiscal a partir d’ara; si és que hi havia algú que encara se’n fiava.
Per això, al substrat profund del judici, em quedo amb la frase demolidora d’Orson Welles sobre els que van col·laborar als anys de McCarthy amb les llistes negres i la caça de bruixes: “No ho van fer per salvar les seves vides, sinó per salvar les seves piscines”. Llegiu les seves carreres, els seus càrrecs i el seu estatus.
Hem vist una burocràcia envanida capaç de tot per assegurar-se qualsevol ximpleria
No es tracta de desqualificar tota una professió jurídica. Si alguna cosa ha quedat clara és que la reputació de la Fiscalia no rau en les seves cúpules cerimonials ni en aquelles butaques que canvien de nom segons bufa el BOE. En tot cas està en els que treballen cada dia i intenten sostenir amb dignitat l’ofici: els que encapçalen sigil·losament la segona divisió de l’Estat. Segur que en aquesta trinxera es fa més per la institució que en unes altures on l’aire enrarit ennuvola el seny dels membres més ben pagats.
El judici també ha servit per despullar els misteris –per dir-ho d’alguna manera– d’un periodisme en què la noció de secret depèn més del color polític del mitjà que d’una altra cosa; per conèixer el cronograma de les filtracions, i la revelació que a ningú no li importava un rave la reputació d’un ciutadà, considerada dany col·lateral davant tanta magnificència narrativa. Afegiu-hi l’episodi de l’heroic fiscal Salto, que encara no comprèn per què el van treure del Wanda Metropolitano en plena Champions a propòsit d’un assumpte que no és que fos brillant, és que era més opac que un totxo; o el testimoni del conspicu Miguel Ángel Rodríguez, que va fer l’efecte d’elevar les penques a la categoria d’art. Tot això evocava, literalment, l’esperit d’aquella bonica pel·lícula de rerefons ecologista: Megalodon 2.
I encara queda la qüestió de l’estat de la justícia en aquests temps, en què sembla impossible imaginar una situació tan deplorable que un judici no pugui empitjorar-la. Som aquí. Entre procediments sonors i batusses públiques, aliens a qualsevol consens sobre la moralitat pública.
Lee tambiénL’art perdut de l’interrogatori
Ha tingut la seva gràcia –aquella gràcia amarga que deixa pòsit– veure la versió més crua i indecorosa de la maquinària de l’Estat. Un escenari on fiscals i togats de to intimidador es van embrancar per matisos nimis, correus grapejats i telèfons de vodevil. On l’obediència automàtica es va barrejar amb la por de quedar fora de la fotografia correcta. Hi ha col·lectius professionals molt més amables i considerats en el tracte. I penso en l’escena primera de Macbeth, quan les bruixes remenen l’olla.
La sentència ja està dictada. Però el que perdurarà no és la literalitat, sinó la imatge d’un sistema que, en ser exposat a la llum, resulta tan lleig com qualsevol coleòpter i, per desgràcia, tan humà en la seva mesquinesa.