Sovint s’argumenta que les raons que porten els ciutadans a modificar el seu vot, a abstenir-se o a votar en blanc tenen a veure gairebé sempre amb l’economia, amb allò material. Els diagnòstics centrats a desxifrar per què un ciutadà canvia el seu vot o deixa de votar no solen prestar atenció al fet que aquest canvi es produeix quan es pren consciència que els partits polítics ja no serveixen el bé comú perquè no actuen.
Dit d’una altra manera, no és la situació econòmica espanyola –que és bona– la principal raó de rebuig a la política, sinó
la constatació que la política espanyola fa anys que es troba atrapada en un estancament que impedeix qualsevol avanç. El progrés és nul; la crispació política s’ha convertit en rutina i s’ha estès la sensació d’estar encallats en promeses buides i repetitives que no es compliran. Així doncs, es pot afirmar que és l’estancament polític, i no pas el bloqueig, el que defineix la política espanyola actual.
Fa anys que es percep en la inacció política la desmotivació de molts dirigents
Es parla d’una legislatura bloquejada, de la impossibilitat d’actuar, de la incapacitat per desplegar polítiques. Tanmateix, des de fa anys el que es percep en la inacció política és la desmotivació de molts dirigents, incapaços de continuar entenent la política com una eina de transformació de la realitat. Cal combatre aquest estancament polític per evitar que propostes com les de Vox o Aliança Catalana siguin percebudes com un antídot davant aquesta paràlisi.
Quan Aliança Catalana sedueix votants que fins ara donaven suport a Junts, al PSC o a ERC no ho fa apel·lant a una mobilització per posar fi al bloqueig institucional, sinó oferint una sortida de l’apatia, del tedi i de la mandra política. En assenyalar la immigració com un problema i exhibir sense complexos la seva islamofòbia, aquests partits es presenten com aquells que recuperen la política com a vehicle per canviar la realitat, tot i que molts ciutadans són conscients que les seves propostes impliquen dividir la societat. Aliança Catalana, en mostrar-se com un partit que sap cap on vol avançar i en assenyalar els “enemics de la nació”, esdevé una alternativa davant formacions que ja no semblen tenir motius per actuar.
Lee tambiénL’hora del Parlament
N’és un exemple la dinàmica entre Pedro Sánchez i Junts: mentre Sánchez apel·la a Junts perquè torni a comprometre’s amb l’estabilitat del Govern espanyol, la resposta de Junts és la desconfiança envers les seves promeses. Això s’interpreta sovint com una reafirmació del bloqueig polític, però el que realment veiem és un nou episodi d’estancament. Els ciutadans no busquen un “desbloqueig parlamentari”, sinó constatar i verificar que la política és capaç de canviar la realitat.