El primer cop que vaig ser als Passatges de Cristina Iglesias, a la Pedrera, vaig sentir que era una metàfora de la lectura. La metàfora diu més del que diuen les paraules. I la lectura (d’un text, però també sobre l’art o sobre el món) porta així mateix més enllà. Per això cada obra és tantes obres com persones la transiten. En rellegir un llibre, sembla un altre. Un quadre no és el mateix quan ja l’has vist abans, ni una pel·lícula; no hi ha dues representacions teatrals idèntiques.
'Cristina Iglesias. Passatges', a la Pedrera
Com a la teoria quàntica, es dona la paradoxa de l’observador: el fet de contemplar una cosa l’altera. O, a partir d’un element de l’exposició –l’aigua–, seria, en paraules d’Heràclit, allò que ningú pot creuar dues vegades el mateix riu. En mirar els pous d’Iglesias, prens consciència de la mesura del temps, i de quant temps cal per percebre la transformació; els llibres exigeixen aquesta dedicació. En uns escenaris imaginaris fotografiats damunt coure, veurem el nostre propi reflex; cadascú es projecta en allò que llegeix. Hi ha un espai físic que ens envolta, i a més hi ha l’espai del que llegim; és íntim, només nostre, malgrat que estiguem envoltats de gent.
En mirar els pous de Cristina Iglesias, prens consciència de la mesura del temps
Cada lectura té diverses capes. En detectar un símbol, entenem la intenció de transmetre qualque cosa. Si identificam la lletra, s’obre una porta. Si la descodificam, penetram en un lloc que ens penetra. A dues obres de l’exposició, t’endinses en passatges amb un trenat que dibuixa ombres damunt teu. En fixar-t’hi, descobreixes que són caràcters, jeroglífics. Si aconseguissis desentranyar-los, en un hi llegiries Solaris, de Stanisław Lem, i en l’altre, The crystal world, novel·la en què J.G. Ballard relata l’expedició a una Àfrica remota on la jungla s’està cristal·litzant. Això amenaça qualsevol possibilitat de generar vida, però converteix l’entorn en un paisatge majestuós i el fa etern.
Lee tambiénNarrar Barcelona és això
L’ambre empresona orgànicament allò que va estar viu i ho manté inalterable. Els fòssils són les formes de la vida quan ja no viu, però perviu en forma de memòria. Són un rastre del que queda, com l’obra, com la lletra, codi cristal·litzat que ens permet arribar a llocs recòndits. Hi ha tantes lectures com vegades es travessa qualque cosa, i els Passatges de Cristina Iglesias, a la Pedrera fins al 25 de gener, conviden a explorar-les.