Franklin D. Roosevelt pretenia que els Estats Units fossin el gran arsenal de la democràcia. El novaiorquès va ser el president número 32 i estava convençut que el seu país havia de ser un baluard dels drets fonamentals, disposat a protegir-los allà on calgués. Després de la infàmia de Pearl Harbor, va encapçalar la mobilització de l’economia dels Estats Units per donar suport a l’esforç de la guerra contra les potències de l’eix i va establir l’estratègia d’“Europa primer”. Donald Trump és el contrari. Li importen un rave els drets fonamentals, només creu en l’“ America first ” i considera que la UE es va formar per “fotre” els Estats Units. Tenim un problema: Trump no suporta l’Europa liberal i solidària. La considera una sangonera que xucla la sang i els recursos als nord-americans. I, com que li encanta creure’s les seves pròpies mentides, ha decidit que els europeus no som els seus aliats, sinó els seus paràsits.
En la nova estratègia de seguretat nacional del president dels Estats Units, establerta en un document de 33 pàgines publicat a la pàgina web de la Casa Blanca, deixa de considerar Rússia com una amenaça directa i qualifica els països europeus com a potències en declivi. El retrat que fa de la UE no pot ser pitjor i, sobretot, més allunyat de la realitat: la considera un territori on se censura la llibertat d’expressió i es reprimeix l’oposició política.
Trump sembla haver renunciat a la UE com a aliat i aposta per entendre’s amb Rússia
Trump considera que les noves formacions d’extrema dreta, que Rússia alimenta i els Estats Units encoratgen, poden corregir aquesta situació. No suporta les cessions de sobirania dels estats, les regulacions de Brussel·les i la voluntat d’aconseguir consensos per avançar. La tensió va en augment malgrat la prudència europea: “Europa ha d’anar amb molt de compte, va per mal camí”, li acaba de dir al món.
Lee tambiénS’ho estan pensant
Ens trobem davant una ruptura històrica i la credibilitat de la UE està en joc. Només hem vist com António Costa, president del Consell Europeu, li plantava cara. El silenci d’Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió, és clamorós. La prudència no ens hauria de fer perdre la dignitat. Els seus dubtes i temors no poden sumir els europeus en la vergonya.