Hi ha trobades que semblen fruit de l’atzar. La vida té una forma curiosa de teixir històries, d’unir persones. De vegades els fils invisibles només es descobreixen al cap de molt de temps.
Vaig conèixer la Laura i va passar a formar part del meu món. De sobte teníem algú important en comú. La nostra relació es va forjar en converses estimulants, gestos amables, una fluïdesa que no sempre és fàcil de trobar quan les vides ja venen carregades de passat.
En un àpat proper, la conversa ens va portar a un nom comú, a un record compartit sense que cap de les dues sabés que ho era.
Ella va esmentar un home culte, un intel·lectual peculiar que jo també conec. Va descriure casa seva, plena de llibres i quadres; la taula on es degustaven bons vins. Jo assentia, fins que va dir una cosa concreta: un dinar en petit comitè , fa molts anys, en què l’amfitrió havia mostrat la seva biblioteca.
Els fils invisibles de la vida ens connecten d’una manera que s’escapa de la nostra lògica
Vaig descobrir que jo hi era. Jo vaig participar en aquell mateix dinar. Vaig recordar una dona rossa de mirada curiosa que escoltava amb atenció. Ens vam mirar incrèdules durant uns segons que van semblar un pont en el temps. Les peces van encaixar amb claredat: la Laura era allà, compartint el vi i la sorpresa davant la biblioteca. Aquella dona de qui jo havia guardat el record com una imatge difusa... Era ella.
Vam riure primer, com qui descobreix un truc de màgia. Després vam sentir sorpresa. Durant anys vam continuar vivint sense que aquella trobada marqués cap rumb. Totes dues vam tornar a les nostres vides, al ritme del temps.
Lee tambiénQuan la vida s’apaga
Em pregunto quantes vegades devem haver creuat la mirada amb algú destinat a convertir-se en part essencial del nostre futur. Potser aquelles trobades amb prou feines deixen una intuïció que no sabem interpretar. Potser els fils invisibles de la vida estan sempre treballant, connectant-nos d’una manera que s’escapa de la nostra lògica i només cobra forma amb el pas dels anys.
Quan penso en la Laura ara, sento que l’univers, capritxós i pacient, ens va donar una segona oportunitat. No era el moment aleshores, però sí que ho és ara. La vida es pren el seu temps per escriure les millors històries. És una sort descobrir que ja érem en la de l’altra, fins i tot molt abans d’adonar-nos-en.