Moltes persones senten que la seva vida s’apaga sense remei. La mort de les bessones Alice i Ellen Kessler, icones de l’espectacle europeu, ha reobert el debat: podem decidir quan i com s’acaba la nostra vida? Als 89 anys, després d’una existència compartida dins i fora dels escenaris, van optar per un suïcidi assistit a casa seva, a Grünwald, a prop de Múnic. No hi va haver violència, ni urgència, ni solitud. Va ser una decisió meditada i comuna, emparada en una legislació que, encara que restrictiva, permet a Alemanya certes formes d’ajuda al final de la vida.
No es tracta de dues persones desesperades en un gest impulsiu, sinó d’un acte conscient que interpel·la la societat. Parlem de la fragilitat del cos, el deteriorament, la pèrdua de control. Elles van escollir acomiadar-se juntes.
No és un fenomen aïllat. El debat s’ha intensificat a Europa els últims anys. A Suïssa, on fa dècades que l’acompanyament al suïcidi està regulat, van arribar als titulars el cas del milionari britànic Peter Smedley o el de l’escriptora Anne Bert, tots dos diagnosticats de malalties degeneratives irreversibles.
L’experiència europea en l’eutanàsia mostra que la regulació sol aportar garanties
En països com Bèlgica o els Països Baixos, on l’eutanàsia està regulada des de fa anys, també hi va haver casos que van marcar un abans i un després. El de Godelieva de Troyer, una dona belga que va sol·licitar ajuda per morir després de dècades lluitant contra una depressió incurable, va obrir un intens diàleg ètic sobre com es defineix el patiment intolerable. La seva història va revelar que el dret a decidir no sempre se sosté sobre diagnòstics físics. Pot néixer del desgast emocional profund, un territori on la ciència sovint fa curt.
Altres països mantenen posicions rígides, temorosos que la legalització pugui obrir esquerdes perilloses. Tot i això, l’experiència europea mostra que la regulació, lluny de precipitar abusos, sol aportar transparència, garanties i acompanyament professional.
Lee tambiénQue es faci la llum
La vida –quan el patiment o la pèrdua d’autonomia la desfiguren fins a fer-la irreconeixible– també es pot viure amb responsabilitat triant-ne el final. Alice i Ellen Kessler ho van entendre així. El seu gest no va ser una renúncia.