Llegir el que s’acosta és com un avís que et prepara per a una desgràcia anunciada: veurem més robots, més tecnologia, més intel·ligència artificial, més disparitat, més malalties mentals i les associades a la solitud i, en conjunt, a la falta de saber trobar sentit.
Celebrem els molts avenços científics i tecnològics –aquells que són indubtables– i reconeguem, tot i això, que som a la intempèrie. La lona que ens cobria el cap i ens protegia del sol i de la pluja comença a tenir esquerdes creixents. Això passa perquè s’ha perdut el nord, que era la cohesió social, creada per uns valors.
Quan tot s’esquerda, quan el dia a dia és d’una ferocitat terrible, tot ésser humà necessita empara. Necessitem reposar, (re)trobar-nos amb persones que ens ofereixen la seva confiança, afecte, amistat i refugi. Esperem d’aquells a qui estimem, apreciem i respectem una certa reciprocitat. Necessitem les coses i persones que ens cuiden. Tots coneixem el poder de l’abraçada quan arribes a casa.
En la intimitat d’un moment de repòs, cal preguntar-se, sense públic, quan arribes a casa: t’esperen abraçades i petons?, en fem nosaltres?, qui ens cuida a nosaltres?, com cuidem nosaltres?, quines són les coses que donen sentit a la vida, sinó aquelles que gairebé ningú no veu?
Si hem de fiar-nos de les cures que ens dispensaran els robots, anem bé
Cada dia entenc més les persones que volen tenir un gos, o algun altre animal domèstic que els faci companyia. Han abandonat l’esperança i s’“aparellen” amb algú incondicional, encara que la seva vida sigui més curta i els hagin de recollir o diluir –sisplau– les seves necessitats.
Recordem una gran pel·lícula de José Luis Garci, El abuelo, en què hi ha dos vells en un penya-segat. Fernando Fernán Gómez li diu a l’altre: “És terrible la solitud”, i l’altre li respon: “A mi em parla de solitud?, que vaig pel tercer gos enterrat”.
Lee tambiénFer-se gran
La tecnologia ens permet moltes coses, però si ens hem de fiar que les cures que ens dispensaran siguin de robots, anem bé. Serà un recurs pal·liatiu, però si m’he de sentir acompanyat per un robot, malament rai.
Sabem que hi ha persones que fan companyia i cuiden els que han perdut l’autonomia. Fins i tot hi haurà qui, amb recursos, tindrà més i millor atenció. A Espanya el 12% dels ocupats treballa en el turisme. A Suècia, vaig llegir fa poc, el 7% de la població activa cuida la gent gran. Llegir dades econòmiques, degudament interpretades, ens hauria de donar, en funció de la nostra situació i estat d’ànim, alegries o esgarrifances. Beneït sia aquell que envelleixi ben acompanyat.