No és “el conjunt de l’Estat ”, és Espanya. Aquesta afirmació ve a tomb d’una incorrecció lèxica gens innocent que comet de manera generalitzada l’independentisme i a la qual s’apunten d’altres amb més o menys consciència del que hi ha subjacent. Feia anys que volia dedicar a aquest tema un article, però la disminució del seu ús als mitjans de la Generalitat des que Salvador Illa és president en reduïa l’interès. No obstant això, dos fets m’han decidit a fer-ho ara.
Un de nimi però expressiu, consistent en un reel d’Instagram en el qual una jove ens ensenya un alvocat allargat i sense pinyol, l’alvocat “ titolina”, segons les seves pròpies paraules, que “es pot conrear a Catalunya o a la resta de l’Estat”. Curiós aquest alvocat que pel que sembla es planta en oficines ministerials i on es cou l’entrellat dels organismes públics, ja que això va ser el que em van ensenyar que és l’Estat a la facultat de Dret. Una estructura jurídica com ho és la Generalitat de Catalunya.
Un altre, molt més greu, la comissió de la mateixa perversió per part del president del Govern d’Espanya. En efecte, en l’entrevista concedida a Jordi Basté a RAC1 el dimarts 2 de desembre, Pedro Sánchez nega tres vegades a Espanya el dret a ser anomenada, per referir-se en canvi al “conjunt de l’Estat”. Tantes vegades com sant Pere va negar Crist. Vaig escoltar l’entrevista en diferit quan vaig llegir que ho havia fet com a concessió a Junts. Algú em podria dir que es tracta d’una qüestió menor, quan ha fet tantes concessions amb la mateixa finalitat. Al cap i a la fi, només són paraules.
Però què som els humans sinó animals amb llenguatge. “Al principi ja existia el Verb”, diu sant Joan a l’Evangeli i després el Verb es fa carn, prossegueix el text sagrat. Cal prendre molt seriosament l’ús de les paraules, ja que precedeixen els fets.
Parlar del “conjunt de l’Estat” quan ens referim a Espanya és una perversió lingüística
Dir, com fa Sánchez, que gràcies a l’amnistia “la convivència a Catalunya i al conjunt de l’Estat s’ha consolidat” és directament sumar-se als que neguen l’existència a aquella Espanya que Sánchez presideix. Proveu de substituir Catalunya per la Generalitat i veureu que la frase sembla al·ludir a funcionaris i despatxos administratius o, senzillament, manca de sentit. Però parlant així es contraposa una Catalunya real a una Espanya que no existeix. Només és real el seu Estat, que ens manté units per la força.
No soc de l’espècie antisanchista que prolifera a dojo. Crec que el seu Govern ha comès errors, però també ha tingut encerts importants. I coincideixo amb ell que fins i tot la tan controvertida llei d’Amnistia pot ajudar Catalunya, i també el conjunt d’Espanya, a girar full d’una etapa desgraciada en què a la nostra convivència li va anar d’un pèl de saltar pels aires.
Tampoc no soc un nacionalista espanyol ni català. No m’emocionen les banderes, vermelles i grogues totes dues, ni els himnes, encara que cantava amb il·lusió Els segadors, sobretot quan estava prohibit fer-ho. Però l’àvia d’un bon amic em va ensenyar una tornada alternativa “i amb la sang dels castellans en farem tinta vermella”, que em va posar en alerta del revengisme. Tampoc no em va agradar que quan vaig fer la mili –de soldat ras, perquè els galons no m’han atret mai– em fessin aprendre l’himne d’infanteria en el qual s’apel·la a l’“épica nobleza castellana”. Vaig pensar que aquella Espanya que allà s’evocava no era la meva. M’ha apassionat sempre la història i vaig aprendre a l’escola que el que avui anomenem Espanya té diverses arrels. Una, ancorada en una història mediterrània i marinera, era la que jo identificava com a pròpia.
La meva Espanya no és una estructura artificialment imposada, sinó una comunitat assentada en un marc geogràfic evident, basada en la seva història d’arrels profundes i plurals alhora, que després de dos segles de dolor va fer les paus amb si mateixa quan es va aprovar la Constitució del 1978. Una Espanya de ciutadans lliures i tolerants, amb qui comparteixo els afanys i patiments, com també comparteixo les seves bromes i canto amb ells els gols de la nostra selecció que, alimentada sobretot de jugadors de la Masia, ens ha donat tantes alegries els últims anys. Una realitat que en mi conviu amb una vibrant identitat catalana, sense negar-se l’una a l’altra. Aquella Espanya que, potser per error, estimat president, vas negar per tres vegades.
