Estava parlant amb un conegut quan vam entrar en un ràpid intercanvi de paraules després d'una afirmació meva: “La felicitat va de la mà de la veritat”. “Què dius: és just al revés. Què és veritat?”. Li vaig contestar: “La neu és blanca?”. I ell va replicar: “Què és blanc?”.
Caminàvem per un terreny perillós. Per a mi, la veritat (i la llibertat, ja que aquesta paraula també va aparèixer) eren coses palpables; per a ell, merament una qüestió de costum. Vaig tractar de fer-li veure que tot allò que requereix enganyos o veritats a mitges acaba tenint un cost. No es tractava d'un elogi a la moralitat. Doblegar la realitat per adaptar-la a la falsedat té conseqüències.
El meu amic admira Schubert. Quan aquest va contraure sífilis, no va qüestionar la veracitat de la malaltia. En la seva obra musical, la veritat no era una idea abstracta, sinó una característica de la sensació. Ell confiava en allò que roman quan s'elimina tota artificiositat. A Winterreise no hi ha exageració ni ocultació; el subjecte revela allò que la societat no accepta: abatiment, voluntat de no existir, confusió. En la moral de Schubert, la veritat no alleuja, però és indispensable.
Des del punt de vista filosòfic de Schubert, la veritat no ofereix cap mena de consol, tot i que es considera fonamental.
En relació amb la seva llibertat, no va ser un rebel; va subsistir sota censura i en condicions precàries, però va decidir com fer (re)sonant la seva existència. Va desafiar convencions: canvis de to sorprenents, pauses profundes com cavernes, alliberament de les estructures harmòniques. Distant del sentimentalisme heroica, la seva llibertat es manifesta com una adhesió a la seva pròpia inquietud interior.
La conversación se deslizó hacia las decisiones personales. Le confesé que, más que vivir, gestionamos opciones. Resulta difícil discernir entre el deseo propio y lo aprendido. Pensé en la higuera de La campana de vidre, de Sylvia Plath: la parálisis de quien, de tanto dudar ante la rama, deja que los frutos se pudran. Le dije a mi amigo que la infelicidad comienza ahí: cuando una elección no surge de la necesidad vital, sino del agotamiento de no saber.
Lee tambiénLa temptació d’existir
Rimase in silenzio. Non quello di chi non ha risposta, ma quello di chi preferisce non darla. Io pensavo a qualcosa che non dissi: non stavamo parlando della stessa verità. Lui discuteva di assoluti; io pensavo alla verità come nudità interiore. E questa, anche se la nega, lui la riconosce quando ascolta Schubert. Come può abbandonarsi a una musica che funziona solo perché è vera e affermare che la verità è una semplice convenzione? Continuò in silenzio. Anch'io.