Prenc el títol d’aquest article d’un llibre escrit per la professora sueca Inger Enkvist, catedràtica de Filologia Espanyola a la Universitat de Lund, editat a Espanya l’any passat. És un llibre breu: 190 pàgines. Si ha cridat la meva atenció, no és pels fets que narra, que són ben coneguts, sinó per la diàfana valoració política que fa d’aquests fets narrats, que és coincident en essència amb la meva. A més, l’autora expressa la seva opinió de manera més freda i pausada de com ho faria jo, encara que la coincidència sigui molt gran.
Proclamació de la Segona República a Madrid
I per això intento resumir al màxim la seva visió d’aquest període, per intentar contrarestar, sense cap esperança, els efectes devastadors de la memòria democràtica. Aquesta no és més, ara i aquí, que una utilització política descarada i sectària de la memòria històrica, en nom de la demolició del règim del 78 i de la monarquia que l’encarna. Tot plegat per proclamar una República Confederal Ibèrica, que consagri el dret d’autodeterminació d’unes “nacions històriques”, que es diuen captives en aquesta “presó de pobles” que, segons elles, és Espanya. O sigui, la cançó de l’enfadós interpretada pels netament progressistes esperonats pels separatistes de divers octanatge, que esperen –aquesta vegada sí!– un part sense dolor. És la ruptura que impulsa el senyor Puigdemont i que accepta un senyor Sánchez contrit i obsequiós. El que segueix és una transcripció, lliure però fidel, del text de la professora Enkvist.
Entre els anys 1931 i 1936, a Espanya, tot se’n va anar en orris. Com va poder passar? Els principals polítics van prendre decisions inadequades per al país, i el país va passar en cinc anys i tres mesos de la millor situació econòmica i social mai vista a una guerra civil. Des del 14 d’abril de 1931 fins al 18 de juliol de 1936, hi va haver vint governs amb seixanta ministres, més de dues mil morts violentes, desenes de milers de ferits, desenes de milers d’armes confiscades, desenes de milers de presos polítics, centenars d’atemptats, centenars de deportats, milers de vagues, incendis i destruccions d’esglésies i convents, evasió de capitals, tancaments de diaris de dretes i esquerres, intents de cop d’Estat, diverses declaracions d’estat de guerra, escàndols financers, etcètera.
La II República va morir per l’odi polític, les manipulacions electorals i la violència desfermada
Durant el primer bienni (1931-1933), les reformes polítiques en què es va centrar la nova República, en mans de l’esquerra, van ser la reforma de l’exèrcit, la limitació de la influència de l’Església, la nova legislació laboral, la reforma agrària i una autonomia més gran per a Catalunya. Tot i això, la violència va deixar la seva empremta: vagues, incendis, assassinats, diversos aixecaments duts a terme per anarquistes i una revolta militar sufocada ràpidament.
Al segon bienni (1933-1935), es va produir un tomb i la dreta va guanyar les eleccions de tardor del 1933, però els socialistes no van acceptar aquesta victòria perquè van considerar que la Segona República era un projecte de l’esquerra. Va augmentar el nombre de vagues revolucionàries i ocupacions de terres i fàbriques. Anarquistes, socialistes, comunistes i separatistes catalans van organitzar un aixecament armat per prendre el poder l’octubre del 1934. I, a les eleccions del 1936, durant el recompte de vots, les multituds van pressionar governadors i alcaldes de dretes perquè renunciessin. La votació va resultar disputada i segons Álvarez Tardío i Villa García no es pot dir qui hauria guanyat si les eleccions s’haguessin desenvolupat sense violència i manipulació. El 17 de juliol es va produir un aixecament militar i, alhora, un esclat revolucionari controlat pel Front Popular, i amb això va acabar la Segona República. Va morir a causa de l’odi polític, les manipulacions electorals i la violència desfermada.
Lee tambiénLa ruptura
La professora Enkvist afegeix que la investigació actual sobre la Segona República es divideix en dues branques: una que inclou les noves dades i una altra que es caracteritza per consideracions ideològiques i sovint es finança amb diners públics, dins del marc de les lleis de Memòria Històrica i de Memòria Democràtica.