La ruptura és l’única sortida que li quedarà al president Sánchez si opta per seguir. I és la proposta que li fa Carles Puigdemont en un article recent a El País, en què es defineix així: “No em sento interpel·lat com a ‘espanyol’ perquè només ho soc per obligació i no per voluntat, identitat o sentiment”. El seu diagnòstic de la situació d’Espanya és aquest: “Espanya bull, la divisió social no es pot dissimular i el clima s’assembla molt al d’altres períodes convulsos que van tenir tots un final tràgic (guerres i dictadures) o tragicòmic (el 23-F)”. I aquesta és la seva proposta: “Si el socialisme espanyol vol sortir de l’abisme, només té una opció: emprendre la ruptura que es van negar a fer fa 50 anys. I la ruptura comença per reconèixer el dret a l’autodeterminació dels pobles, que és un concepte que el Partit Socialista havia defensat durant dècades”.
Aquesta ruptura s’articularia en tres etapes i un epíleg: 1a etapa: Exaltació de la plurinacionalitat d’Espanya: Galícia, País Basc, Navarra i Catalunya són nacions; Espanya no ho és, només és un Estat. 2a etapa: Establiment de relacions singulars o bilaterals entre aquestes quatre nacions i l’Estat espanyol. 3a etapa: Mutació constitucional (per un Tribunal Constitucional ad hoc) de l’Estat autonòmic a un Estat confederal, que admeti el dret d’autodeterminació. Epíleg: Enderrocament de la monarquia i instauració d’una Tercera República Confederal Ibèrica.
Tot això potser no és res més que un somni embogit i impossible dels que ho proposen, però va implícit en un nou pacte de Sant Sebastià, similar al que va portar la Segona República fa casi cent anys. Aquest pacte és avui un acord entre totes les esquerres i les dretes separatistes basca i catalana que van investir Pedro Sánchez (“som més”), i que, en nom de la ruptura, promouen ara una revenja en tota regla de la Guerra Civil. Una revenja que comença amb una idealització falsària de la Segona República, segueix amb una crònica esbiaixada de la Guerra Civil i de la dictadura posterior, denigra la transició i la Constitució del 1978 com una seqüela fal·laç del franquisme, i aposta per “tornar a començar”, és a dir, per emprendre una nova transició, aquesta vegada amb les tres etapes i l’epíleg abans esmentats, que portin a la ruptura, és a dir, al final d’Espanya com a entitat històrica i com a projecte polític de futur.
Es podria evitar l’enfrontament si PP i PSOE eludissin pactar amb partits menors
L’endemà de la publicació de l’article del senyor Puigdemont, vaig remetre a alguns dels meus amics una nota on recollia el que acabo de dir. Em va sorprendre molt la resposta d’un, conegut polític catalanista actiu en l’etapa anterior al procés. Diu així: “Sí, és un article important i perillós. Pel contingut, el destinatari, el mitjà escollit i el moment polític. No cal dir que el PSOE estava perfectament avisat de la seva publicació. Més encara, és el seu coautor. En definitiva, és una apel·lació convinguda a iniciar, sense reserves, una dinàmica revolucionària”.
Lee tambiénÚs polític de la memòria històrica
Té raó el meu amic: és impossible una ruptura de gran abast com aquesta sense una prèvia i potent dinàmica revolucionària, adreçada a soscavar primer i a substituir després tot l’entramat institucional existent per un altre de nou. Ara bé, això, que és molt fàcil de dir, és molt difícil de fer, perquè el “mur”, que és la plasmació sanchista de les dues Espanyes, ha dividit tota la societat espanyola en dues meitats: una, “netament progressista”, i una altra, la “fatxosfera”. Així doncs, la perspectiva de futur és fosca: un enfrontament frontal entre aquestes dues meitats, sense prou recursos democràtics per impedir-ho. Però, malgrat tot, encara seríem a temps d’evitar-ho si els dos grans partits espanyols (PSOE i PP) recuperessin un bri de sensatesa, pactessin mitja dotzena de temes essencials i inajornables, i eludissin qualsevol pacte amb aquells partits menors que tenen com a objectiu declarat la negació d’Espanya com a nació i la demolició de l’Estat. Si aquests dos grans partits no ho fan, ens portaran a l’estimball. A tots: mitja Espanya contra l’altra mitja! Un altre cop.