Vida de gos, vida amb gos
Els meus coneixements sobre gossos són limitats. Sé que borden a deshora, que els parasiten puces i paparres, que a la ciutat cal treure’ls a passejar amb guants i bossa de plàstic per recollir a mà les seves deposicions. Que han estat imprescindibles en el pasturatge i la cacera, fets servir com a pigalls per cecs, com a animal de companyia per senyores i senyors, o d’atac per joves poligoners. Sé que el seu nom genèric es fa servir ara per insultar el president del Govern espanyol, com abans les dones de moral lleugera. Sé que solen ser fidels als qui els atenen: la fidelitat és canina, com la sequera és pertinaç. I aquí s’acaben els meus sabers canins.
Potser per això m’ha complagut llegir Bartolo. Vida de perro ( Athenaica), un llibre en què el sevillà Diego Carrasco (finalista del premi Herralde el 1991) ens ofereix els diaris –que semblen lleus, però no ho són– de la seva convivència amb un teckelen una finca de Vejer de la Frontera. Convidat allà per vigilar i cuidar el Bartoloquan els propietaris s’absenten, l’autor estableix amb ell una rutina de passejos i una entesa plàcida que es prolongarà gairebé durant onze anys.
Diego Carrasco edita el diari, que sembla lleu però no ho és, dels seus dies amb el Bartolo
Autors com Jack London o Virginia Woolf, i d’altres, han atorgat a l’animal un protagonisme llibresc. Però, a diferència d’aquests, el gos de Carrasco no té una vida heroica o verbosa, sinó previsible i calmada, més enllà de fases de zel o de les baralles amb altres gossos. El silenci del camp, va dir Valle-Inclán i recorda Carrasco, posa sordina als afanys del món. I l’autor, que enveja una existència tan regalada i despreocupada com la del Bartolo, s’aparta de l’atrafegament mundanal i es pregunta per què “la gent es resisteix a fer el mínim possible”.
O sigui, el Bartoloi Carrasco van néixer per congeniar. Tots dos aprecien el que la natura ens regala –voltar entre ullastres i roures, contemplar la nit estelada– i assumeixen el pas del temps amb una certa malenconia, intuint que una relació es basa a tenir cura l’un de l’altre, en la fidelitat, sense exigir més del compte. Tot això és una quimera? Sovint, sí. Però també és una cosa possible, a l’abast de qui vulgui, sàpiga i pugui gaudir-ne, com prova aquest llibre.