Serveixi el titular com a homenatge a Jorge Martínez, el recentment mort líder dels Ilegales que tan bones estones ens va fer passar. La banda la va enregistrar el 1982. I és juntament amb Europa ha muerto un dels molts himnes que els asturians ens han deixat en herència. Sonen aquells temes avui com a profecia. Els temps són de nou salvatges en l’àmbit geopolític, i Europa, sense estar morta, es troba en una situació més que complicada per la seva pròpia indolència i pel gir estratègic dels EUA.
Cal gastar més, molt més, en defensa i seguretat. El missatge és hegemònic. La guerra russoucraïnesa ha empès aquesta narrativa sobre la base dels fets. I el trumpisme, plasmat ja per escrit en l’estratègia de seguretat nacional dels Estats Units que acaba d’imprimir-se, no deixa cap altra opció: els països europeus han de pagar de la seva pròpia butxaca el seu escut de seguretat. Cosa sabuda. També ho és que l’insistent discurs sobre la necessitat de “més Europa” casa malament amb els interessos propis de cada nació comunitària.
El sector de la defensa ha de ser inatacable per guanyar-se l’opinió pública
En aquest context, ha fet fortuna la idea que Espanya necessita un campió nacional de la indústria de seguretat i defensa que actuï com a tractor del sector i asseguri l’autonomia estratègica. Aquest paper el Govern central l’ha adjudicat a Indra. L’Estat com a actor principal del mercat està de tornada a través de la SEPI i de les adjudicacions. Convé en aquest procés estar atents a una qüestió principal: que els interessos generals no serveixin de coartada per afavorir els particulars. Les inversions en seguretat i defensa necessiten una ferma comprensió i acompanyament de l’opinió pública. I per limitar l’abast destructiu de la demagògia, sempre present en aquestes qüestions, cal actuar amb una pulcritud de fons, i també de forma, que resulti inatacable.
Per això és d’especial rellevància el conflicte d’interès que es viu a Indra. El seu president, Ángel Escribano, empeny el procés d’absorció d’ Escribano Mechanical & Engineering (EM&E), de la qual en són propietaris ell mateix i el seu germà, Javier Escribano, aquest últim també conseller d’ Indra. Els Escribano són també els segons accionistes d’ Indra, per darrere de la SEPI. Així que en aquesta operació són alhora compradors i venedors. Estan asseguts als dos costats de la taula.
La qüestió ha tensat enormement el consell d’administració d’ Indra, en què les dimissions i les entrades i sortides –voluntàries o no– han estat una constant. L’absorció havia de ser una realitat ja el 2025. Però les opinions reticents dins de la mateixa empresa i la disparitat de criteri entre faccions governamentals l’han desplaçat com a mínim fins a la primavera del 2026.
Lee tambiénTirar el partit a Extremadura
L’últim moviment accionarial que es va produir en EM&E va ser la recompra el 2023 per part dels germans Escribano d’un paquet d’accions que estaven en possessió d’un fons omanita. En aquella compravenda la companyia es va valorar en 100 milions d’euros. Ara es manipulen xifres que assoleixen fins als 2.000 milions. El que significa que, en l’escenari més onerós, Indra estaria comprant l’empresa del seu president i d’un membre del seu consell per un import 20 vegades superior que aquesta tenia fa tres anys. Si no estem davant un pelotazo , s’hi assembla molt.
S’insisteix des d’ Indra que s’està fent tot el que exigeix el bon govern corporatiu en aquestes situacions. Però encara que així sigui, la legítima sospita és inevitable. A més, no és cap secret que el món corporatiu té eines formalistes per pintar molt bé la mona quan convé.
Per molt argumentari que es faciliti al mercat, el fons de la qüestió no canviarà. Indra, amb l’Estat com a primer accionista, és el que és pels contractes públics que se li adjudiquen, exactament igual que EM&E. Totes dues operen en el captiu mercat del pressupost públic. Pretendre dibuixar aquesta futura absorció com un negoci pur entre privats és irreal, doncs en el fons els elements són els d’una operació tutelada per l’Executiu. Per això resulta del més convenient guardar les formes. Però no és el que s’està fent. I no és aquest el millor pròleg per guanyar la confiança que ha d’acompanyar l’important desemborsament que es produirà en seguretat i defensa en els propers anys. Despesa que haurà de comptar, sí o sí, amb el suport ferm i continuat en el temps de la societat espanyola.