El 14 d’abril del 2011 vam commemorar a l’Ateneu Barcelonès els 80 anys de la Segona República. Van parlar Rafael Borràs, Ramón Serrano i qui això firma. Acabat l’acte, va sonar l’ Himne de Riego i els ponents ens vam posar drets. Tot va ser idea de Borràs, un republicà que, tanmateix, coneix la monarquia espanyola i la història dels Borbons com pocs. Ell és un polític fins al moll de l’os que no deixa polític del segle XX, i si escau de l’actual, sense criticar per les seves maldats, incoherències i ridiculeses. Un altre desdoblament de Borràs, una de les persones d’intel·ligència i ironia més agudes que conec.
No podia deixar passar aquest mes de desembre sense recordar que Rafael Borràs fa noranta anys. Encara que en realitat no sé si és més un escriptor o un editor, o un polític sense professió de polític. La seva gairebé dotzena de llibres, entre assajos, memòries i novel·les, tracten o inclouen la política d’ Espanya i els seus protagonistes, molts dels quals ell ha tractat per ser-ne l’editor. És únic en aquest sentit el valor de testimoni, memòria i anàlisi de l’obra de Borràs, tant com a autor com en qualitat d’editor. Va ser llargs anys el director editorial de Planeta en l’època en què els títols premiats encara tenien valor de qualitat. Al mateix segell va idear i va dirigir des del 1973 la col·lecció Espejo de España, que ja té 180 volums, entre els quals m’atreveixo a dir que un dels més estimats pel seu director és l’obra Casi unas memorias , del malaguanyat Dionisio Ridruejo, que al tornar de la División Azul es converteix, a contracorrent, en un dels defensors més clars i honestos de la democràcia. Però va morir molt aviat, fa just mig segle.
Lee tambiénFiltra filtrant
Jo havia de presentar el llibre de Borràs La subasta. Gairebé una novel·la, on el protagonista es presenta com “l’editor de Ridruejo”, però el vendaval de la covid ho va impedir. És una obra espurnejant i amb substància, on es destapen les vicissituds de l’edició a Espanya, per lamentar que els editors estiguin en mans d’executius financers i que editar ja no sigui “un ofici de cavallers”. La qualitat, com la bondat en la vida, és el que deixa els millors rèdits. És un plaer asseure’s a casa de Rafael Borràs, rere el finestral que mira cap a m ossèn Cinto, parlar amb ell i veure’s envoltat de tants llibres, amb la presència de la Isabel, la seva dona, i endevinar en el silenci tou del saló les notes del seu pare, el gran músic Manuel Blancafort. En fi, més important que conèixer-se un mateix és conèixer els altres, mentre siguin interessants.