La saviesa de Robe

Va ser un 7 de setembre del 2014 quan el vaig conèixer. Ja feia temps que connectava amb el navarrès Alén Ayerdi , líder de Marea, mànager i ombra de Robe, gràcies al meu amic extremeny Carlos Lobo i l’andalús Jorge Lozano . Aquell dia Roberto Iniesta Ojea,Robe , era, per fi, Medalla d’Extremadura davant més de 2.000 persones en un teatre romà de Mèrida a vessar. Mestre de la contradicció, de trencar el prohibit i líder del grup de rock Extremoduro, era, abans que res, una persona de tripes somniadores que vessava una àmplia saviesa que viu en totes les seves cançons. Li va lliurar la medalla el president d’Extremadura, José Antonio Monago , entre grans aplaudiments. Feia més de 20 anys que el poble extremeny esperava aquell moment.

Però, com diria Robe durant l’acte i m’insistiria després, parlant en extremeny, és a dir, amb aquell sabor en les paraules d’aire acabat de batre, això no era el més important, sinó “intentar, més que no pas aconseguir”. Perseverar, pretendre, projectar, voler, desitjar, aspirar. Deixant clares dues màximes del seu pensament: la primera, que “les utopies són impossibles, però només al moment de la seva planificació”; i la segona, la força multiplicadora de tenir un pla i intentar-ho una vegada i una altra: “Perquè com més difícil és un pla, més orgullós n’estaràs. I si és impossible, encara millor, perquè en el fracàs tindràs també la glòria”. Va parlar als joves creadors extremenys aquella nit, fins i tot als que no sabien que ho serien en el futur, demanant locals d’assaig i sales de concerts, però, en realitat, ens parlava a tots.

Mireu, Espanya és un país fascinant. I la meitat d’ Espanya no arrossegarà l’altra meitat d’ Espanya, encara que una part del Madrid DF així ho vulgui amb assenyalaments i invitacions a la violència híbrida. La matèria social és la que és i unes eleccions canvien la traducció política d’uns resultats electorals, però no canvien mai les bases d’un país. Pot ser que Espanya se n’anés a dormir monàrquica i s’aixequés republicana en altres períodes de la seva història i viceversa, però avui això no passaria perquè Espanya és un país robust, tossut i contundent. I tan sols l’amnistia justifica aquesta legislatura per a una majoria d’espanyols. La del “tots dins”.

No hem avançat, això sí, gens ni mica, ni cap a una comprensió plurinacional de la convivència que doni sentit i estabilitat a la majoria d’investidura, ni, en el cas del PP, per exemple, cap a una compressió central a l’estil portuguès o alemany. Els dos factors estabilitzadors imprescindibles en una democràcia. Llançar-se a uns caucus de la dreta en comptes d’estabilitzar per projectar la seva alternativa és el greu error dels populars aquesta legislatura. Amb això ho fien tot al factor autoritari: governs de coalició PP- Vox, com si el Madrid DF hagués tingut informació privilegiada de la nota explicativa de la Casa Blanca perquè la dreta patriòtica o autoritària sigui la que se’n surti aquí a ­Espanya.

Per tant, esperem pacients a com cristal·litzin els caucus de la dreta primer a Extremadura i després a l’ Aragó, Castella i Lleó i Andalusia. I, sobretot, vegem qui puja realment en aquests comicis i qui captura qui com a la Comunitat Valenciana? El PP o Vox? Advertim des de fa molts mesos que no convocar les autonòmiques amb les municipals produiria menys vots –ja veurem els escons– i menys participació. I també que nacionalitzar les eleccions autonòmiques produeix monstres, tant quan ho fa Pedro Sánchez el 2023 com Alberto Núñez Feijóo el 2025. En aquestes circumstàncies, era segur que Vox es dispararia i el bipartidisme seria la gran víctima. Volent el PP fer mal electoral al PSOE, se'n farà i molt a si mateix, perquè no es tracta del sorpasso , sinó del reemplaçament cultural a la dreta. Està en joc aquella nena de 13 anys que diu a Santiago Abascal a Extremadura que el vol votar quan en tingui 18.

Mireu, Robe deia que, del temps perdut i de les causes perdudes, no se n’havia penedit mai. Així és com em sento tants dilluns. Però el més important no és aconseguir-ho sinó mirar a veure si puc. Com quan li vam escriure fa 11 anys perquè fos Medalla d’Extremadura. Ens va recordar llavors i ara que, abans que res, un no sap del que és capaç fins que ho intenta. Com aquell bon guerrer, igual com a la seva cançó, que pot lliurar la batalla, arribar a l’ Olimp i robar el foc. I que “del desfiladero no os voy a dejar pasar”, perquè “aquí me pienso plantar”.