Irati Gorostidi acaba de fer 37 anys, i fa una dècada que està embarcada en la investigació de la comuna hippy Arco Iris, que va florir el 1978 en un casalot de la vall de Lizaso (Navarra). Al documental Simón 62 (2022), va mostrar que aquell casalot allotja avui monjos de clausura; en el curt Contadores (2023), amb què va viatjar a Canes, va recrear les arrels obreres de la comuna, i fins al 6 de gener es pot veure a Tabakalera ( Sant Sebastià) la seva instal·lació immersiva Arcoíris 82 . Tot i que la cirereta és Aro berria – ‘nova era’ en eusquera–, pel·lícula que es va presentar al Festival de Sant Sebastià, una barreja de reconstrucció històrica i d’experiència sensorial extrema que recrea els rituals de sexe tàntric a què es lliuraven els membres de la comuna.
Una ruptura radical
No es tractava només de canviar el sistema polític, també la manera de relacionar-se”
El passat dels seus pares a Arco Iris ha estat un tema en la seva família?
A casa no se’n parlava gaire. Va ser molt impactant descobrir fotos en què vaig veure que no només havien viscut en una comuna, sinó que allà es feien coses molt rares. Després em va impactar que no només van ser els cent que vivien a Lizaso, sinó d’altres milers que es van apuntar als cursos de meditació, que eren la principal font d’ingressos. Em va cridar molt l’atenció que tanta gent que tenia la família a fora es fiqués en aquests processos tan intensos i després tornés a la seva vida.
Entre aquests processos hi ha una llarga sessió de sexe sense penetració en grup, és això sexe tàntric?
Sí, aquesta seqüència reflecteix una recerca de l’alliberament sexual, després de 40 anys de dictadura en què tot el que no era la reproducció de la família es considerava pecat. Van créixer amb tot aquell discurs superinterioritzat als cossos i la manera de superar-lo va ser aquella mena de pràctiques. Aquesta seqüència dialoga amb la de la catarsi, que és l’expressió d’emocions molt reprimides i viscerals. Les dues escenes volen ser una experiència per a l’espectador, que pugui sentir que és en aquell envelat amb ells.
No creu que potser van anar d’un extrem a l’altre, com si s’haguessin perdut una mica al mig?
És possible. Jo ho entenc des d’aquella voluntat de ruptura radical. No es tractava només de canviar el sistema polític, sinó també la manera de relacionar-se, de fer sexe, de viure-ho tot. A la pel·lícula s’esmenta Wilhelm Reich, un pensador que va influir molt en els moviments socials de l’època, i la seva teoria, resumida en d’una manera barroera, seria “si fas sexe dolent, votes feixisme”.
Per això la pel·lícula comença amb una reunió sindical?
Sí, perquè estaven en un procés revolucionari, i el van voler traslladar a l’esfera íntima i afectiva. Era un moment de canvi en l’organització de la lluita obrera, que sortia de la clandestinitat, d’una forma més assembleària a una altra mena d’organització.
Tornant a aquelles escenes, com va coreografiar 50 persones cargolant-se d’aquestes maneres?
No ho vull revelar tot, perquè crec que és interessant que l’espectador es faci preguntes. Però és una barreja de realitat i de ficció, i és molt difícil saber on hi ha el límit, fins i tot per a mi. Hem triat els participants en funció de la seva experiència en pràctiques d’aquesta mena. Es movien moltes coses en aquell envelat en aquells moments. Sobretot a escala grupal. Era molt potent.
És conscient que les comunes hippies solen provocar rebuig?
Això és perquè de vegades han derivat en una secta, ja que són contextos en què és fàcil que hi hagi abusos de poder. Però està bé recordar que hi va haver una voluntat d’organitzar-se d’una altra manera.