Cal deixar de penalitzar els intents i posar en valor atrevir-se a fer coses sabent que a la primera potser no et sortirà, i potser tampoc o a la segona o a la tercera”, diu Raül Romeva (Madrid, 1971) sobre un dels temes centrals de la seva novel·la, Hipòxia (La Campana), en la qual narra la vida d’en Blue, un nedador d’aigües obertes que viu al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat i “és diferent de la resta, només se sent bé a l’aigua”. Té un do, que és l’entrenament en hipòxia, és a dir, sense respirar.
Si bé Romeva és més conegut pel vessant polític, i la major part dels seus 21 llibres són d’assaig, ell assegura que “és en la ficció on dic coses més punyents, perquè et permet despullar-te”. Aquí planteja una història en clau metafòrica que “cadascú interpretarà a la seva manera”, i per això entén que hi haurà lectors que hi veuran paral·lelismes amb el procés independentista, però per a l’autor va més enllà.
Lee también
“Els que venim del món de l’esport sabem que el fracàs forma part del camí i ho normalitzes amb tota tranquil·litat. Jo intento fer una reflexió des de la meva experiència, perquè la nostra societat mesura el fracàs d’una manera molt simple, banal i superficial. Cal deixar el resultadisme de banda, perquè ens fa oblidar que el camí té moltes opcions –assegura–. Si l’objectiu no és ser campió olímpic, quin sentit té fer tants sacrificis, entrenar tantes hores, tenir dietes estrictes o no poder anar de festa com els amics?”. Al llibre també vol reivindicar que els esportistes d’elit “tenen eines, recursos i capacitats, i sobretot una actitud que la mitjana de la societat no té”, perquè l’esport no és una finalitat en si mateixa, sinó que “cal apostar per l’alt rendiment com un procés per formar ciutadans”.
Romeva sap de què escriu, ja que a més de ser nedador i haver fet recerca sobre l’esport, té dos fills formant-se al CAR –l’Elda, atleta, i en Noah, waterpolista– i també comparteix amb el seu protagonista les altes capacitats, cosa que per al Blue “està molt relacionat amb una alta sensibilitat, viu el món a partir d’una mirada diferent, i això no sempre és bonic. És una reflexió sobre com persones així s’enfronten a un món superficial, i per això el Blue viu en les profunditats tant de l’aigua, que és el seu medi, com de la societat, i necessita la profunditat per trobar-se ell i per trobar sentit”.
Raül Romeva
El protagonista, que té altes capacitats, “viu en les profunditats de l’aigua, però també de la societat”
Més que èpica, és una història de “resistència i superació, amb un protagonista que és un pioner, però no un heroi”, desenvolupa l’autor. De fet, al seu Blue se li obre una perspectiva inesperada cap a la qual d’alguna manera apuntava tota la vida, però haurà de tenir en compte els riscos, i el patiment: “S’assumeix i es gestiona, però no pots estar tot el dia castigant-te”.
El llibre beu d’alguns referents esportius, com el saltador d’alçada Dick Fosbury i la importància de la convicció en el que es fa, l’apneista Jacques Mayol i el retrat que Luc Besson en va fer a El gran blau, o el nedador Michael Phelps, que tot i ser el millor nedador de la història defensava que “nedar és allò que faig, no allò que soc”. El Blue de la novel·la també haurà de trobar el seu lloc.
“Penalitzem molt la gent que s’atreveix per primera vegada a fer coses i si no se’n surten, els castiguem, els condemnem, els enfonsem, els destrossem, i no posem en valor tot allò que col·lectivament ens ha aportat, en l’àmbit que sigui, que s’hagin atrevit a fer una cosa que nosaltres no havíem gosat”. En el seu cinquè llibre de ficció, Romeva defensa les noves oportunitats.
