Rufián, la ‘cobra’ i la corda

Rufián, la ‘cobra’ i la corda
Periodista

Manual de resistència. Fins on donarà de si la pell coriàcia del president Sánchez? Si bé és cert que fins ara no s’ha demostrat cap finançament il·legal del PSOE, la navegació fins al final de la legislatura, fins i tot aspirant al simple cabotatge, sembla difícil amb dos torpedes en la línia de flotació: la suposada xarxa de comissions il·legals, indignant per al ciutadà que paga els impostos com un beneit, i l’assetjament sexual, el fet que un partit d’esquerres xiuli mirant a una altra banda (Paco Salazar i la seva bragueta). Fa falta un revulsiu. Sumar també ha hagut de moure fitxa. Ja sabem on l’abstenció fa més mal.

MADRID (ESPAÑA), 15/12/2025.- La exconsellera valenciana de Justicia e Interior Salomé Pradas (d) comparece este lunes en la comisión de investigación de la crisis derivada de la dana del 29 de octubre de 2024 en el Congreso en Madrid. EFE/ Javier Lizón

 

Javier Lizón / EFE

Llestesa. Gabriel Rufián ha encadenat gags d’alt voltatge polític fent servir objectes diversos: al Congrés va mostrar una impressora republicana Samsung; les 155 monedes de plata (simbòliques) per a Judes Puigdemont; un joc de manilles, i ara, en la comissió d’investigació per la dana, el tros de corda a què s’havia agafat una nena xinesa abans de morir arrossegada per les aigües. Rufián no només li va dedicar una cobra a Salomé Pradas, negant-li la salutació amb un parell de petons –estava en el seu dret–, sinó que la va fer plorar a llàgrima viva. Es va passar de frenada? Potser. Però no és menys cert que el portaveu d’ERC ha protagonitzat alguna intervenció parlamentària estel·lar, sobretot quan eleva la visceralitat discursiva cap a la ironia. Rufián té aquella espurna del carrer, del barri de Fondo, a Santa Coloma, la intuïció d’encertar-la de ple. “De què serveix un país que va com un tret si a la gent no li arriba?”. Bum

Sobretaules familiars. Segons l'Atles de la polarització a Espanya, al voltant del 14% dels espanyols hauria trencat l’últim any amb amics o familiars per discussions polítiques. Aquí, a Catalunya, estem cauteritzats després d’una dècada de Pasqües processistes en què van saltar pels aires grups de WhatsApp, es va partir el torró d’Alacant a l’estil judoka i es van encadenar cops de porta i absències sobtades. Què ens han de dir! Ara estem en una espècie de núvol vaporós, veient passar el riu cabalós de la vida amb el somriure beatífic d’un buda. Gresca domèstica? Bah! Galets, Frenadol i laissez-passer.

Potser es passa de frenada, però el portaveu d’ERC té l’espurna del carrer i la intuïció d’encertar-la

Lluminàries. Cada vegada que passo pel carrer Aragó, entre el passeig Sant Joan i el carrer Muntaner, se’m rebel·la el Grinch rondinaire, el Mister Scrooge que gairebé tots portem a dins. Em refereixo a les garlandes que, com un funest cor grec, van repetint en bucle frases fetes del patrimoni nadalenc: qui porta el cava, més escudella, demà canelons... Ho sento, no hi connecto. Prefereixo la subtilesa lluminosa al costumisme de l’inevitable empatx. Diuen, a més, que aquest serà el Nadal més car de la història, un 20% més que l’any passat. No quadren els números ni amb els comptes de Rufián: tres filets de vedella i tres rodanxes de salmó, 30 euros. No sé.

Nit en blanc. De nou a urgències, aquesta vegada amb la mare. L’asseuen en una cadira, li posen una via amb sèrum. La sala del triatge avui està plena de gent jove, pels virus respiratoris, suposo. Parlo amb una noia que s’ha trobat molt malament al metro. Per bé que portem vides hiperaccelerades, la naturalesa enganyosa del temps es revela en les hores mortes dels hospitals. No corre la minutera. Surto a fumar, torno a entrar al box, torno a sortir-ne per fer un volt a l’illa de cases, intento llegir, vaig al vàter, llegeixo les inscripcions rere la porta: “Puto cap de torn”, “que guapo el moret del SEM” (sistema d’emergències mèdiques). La noia del metro se’n va farta d’esperar, acompanyada del nòvio. On són els reforços per a les guàrdies?

Lee también

Cérvols, cabirols i altres peces de caça

Olga Merino
peli Saura

Suïcidis. Passen els dies i no se me’n van del cap les dues adolescents que es van treure la vida juntes a Jaén. Com sobreviuen les famílies a aquest cop? Penso en dues dones concretes, en dues escriptores radioactives, d’estocada lluminosa: la colombiana Piedad Bonnett i la malaguenya Chantal Maillard. Els seus dos fills es deien igual, Daniel, i tots dos es van llevar la vida de la mateixa manera en un mes d’abril. L’editorial Vaso Roto va publicar Daniel. Voces en duelo, un llibre poètic i funerari amb textos de les dues. Una lliçó de vida: treure coratge a pols d’un pou sec.

Etiquetas
Mostrar comentarios
Cargando siguiente contenido...