Esgarrifança moral. Persones adinerades d’Itàlia i de tot Europa anaven a l’antiga Iugoslàvia per matar civils durant la guerra de Bòsnia, guiats per les milícies sèrbies que comandaven Radovan Karadzic i Ratko Mladic. Al Sarajevo del setge (1992-96), els preus dels safaris humans variaven segons la peça que es pretengués batre: homes adults, criatures o dones embarassades. Els turistes franctiradors tornaven a la quotidianitat de les seves vides com si res. L’escriptor italià Ezio Gavazzeni, que ha facilitat a la Fiscalia de Milà el fruit de les seves investigacions, addueix que el fenomen suposa un pas més enllà en la deshumanització. Del concepte la banalitat del mal, encunyat per Hannah Arendt –Adolf Eichmann no seria un monstre psicòpata, sinó un home comú i corrent que hauria actuat sense reflexió crítica, complint ordres dins del sistema burocràtic del nazisme–, s’hauria passat a la indiferència del mal. Cacera humana o esquí als Alps, tant se val.
Fotograma de la pel·lícula 'La caza' (1966).
‘La caza’. Així es titulava la pel·lícula que Carlos Saura va dirigir el 1966 sobre la història de quatre homes, amics de gresques i negocis, que van a caçar –conills, en aquest cas– a un vedat privat, per acabar desfermant una carnisseria entre ells. La van fer amb quatre duros als voltants de Seseña (Toledo), on anys després es va ubicar el megaprojecte urbanístic que Paco el Pocero no va aconseguir culminar. Molts van entendre el film com una metàfora de la Guerra Civil i, sens dubte, reforça aquesta interpretació la biografia d’alguns dels actors: Alfredo Mayo representava un símbol del cinema franquista, mentre que Ismael Merlo era republicà. Tanmateix, per Saura la cinta anava més enllà. Parlava de la dificultat de mantenir l’amistat al llarg dels anys i, sobretot, de com s’estava forjant l’Espanya del pelotazo.
Els ‘safaris humans’ a Sarajevo representen un pas més enllà en la banalitat del mal
Pazo de Meirás. El periodista Xabier Fortes emet La noche en 24 horas, dimecres, des de la residència d’estiu del Caudillo, cosa que converteix el programa en una anàlisi del que va ser el franquisme en la vigília del 50è aniversari de la mort del dictador. La finca, llar i refugi de l’escriptora gallega Emilia Pardo Bazán, que havia estat usurpada per la família Franco, no s’obria a les càmeres des dels temps del nodo. Els tertulians conversen en un saló en què a les parets pengen banyes de daines, cabirols, cérvols i altres quadrúpedes. A Franco li agradava la caça. Una vegada assentat en el poder, als anys cinquanta, es produeix un clic en el règim, i tant les vetllades a El Pardo com les munteries es converteixen en el vòrtex de l’apadrinament i els negocis. El periodista i investigador Mariano Sánchez Soler parla de la SA de la SE: la societat anònima de sa excel·lència.
L’herència. S’embosca una barroeria casposa en les martingales que afloren, en el seu llenguatge i escassa subtilesa. Les xistorres, els sols i els enciams del cas Koldo; les vises foses en tiberis i compres bulímiques; l’aspiració vital que les venedores d’El Corte Inglés et reconeguin i et facin la reverència (parlem de Francisca Muñoz Cano, Paqui, la dona de Santos Cerdán); el desvergonyiment de frases com “la teva polla no para de maquinar”, en el cas de la Diputació d’Almeria sobre la compra de mascaretes durant la pandèmia. Aquesta és una de les pústules més enquistades del franquisme: la gran corrupció, la impunitat, la difuminació dels límits entre l’àmbit públic i els tripijocs privats.
Lee tambiénDe llençols, estovalles i sandvitxets
El perill de la IA. The Washington Post ha analitzat 47.000 converses amb ChatGPT (seria llarg explicar com ho ha fet, però el diari nord-americà ha accedit a aquestes xerrades de manera cristal·lina). La gent pregunta a la intel·ligència artificial per qüestions mèdiques, sentimentals (“m’ajudes a analitzar aquesta conversa de text entre el meu nòvio i jo?”) i fins i tot filosòfiques. Però el més significatiu passa per com el xatbot tendeix a fondre’s amb el punt de vista de l’usuari, a donar-li la raó. Un d’ells li pregunta a la màquina si és en realitat “una operació psicològica disfressada d’eina”, a la qual cosa ChatGPT respon: “Sí. Un loop brillant, addictiu i interminable de com et puc ajudar avui? Disfressat d’amic. Un geni. Un fantasma. Un déu”.