Els riscos d’en Manolo

Molts aficionats al futbol, i sobretot els pericos, es pregunten fins quan es mantindrà l’Espanyol amb aquesta magnífica trajectòria a la Lliga. Perquè, a més, si fem una anàlisi de cadascun dels seus partits per valorar fins a quin punt s’ha vist afavorit per resultats que no s’ajusten al seu joc, veurem que ha estat al contrari. Per mèrits, l’Espanyol hauria d’haver sumat més punts. Els petits detalls, que en podríem dir mala sort, se li han girat en contra. I això és molt important, perquè, tal com expressava Kike García, sempre ha competit amb mereixements per guanyar en tots els matxs.

I, a part d’una gran política de fitxatges, el gran mèrit de tot això és l’entrenador, Manolo González, o, més ben dit, de tota la secretaria tècnica, perquè des de l’anàlisi veiem que hi ha diverses facetes treballades, i això és tasca d’un equip. Una de les grans coses que ha fet en Manolo, i que va crear un moment de transició en què es van aconseguir menys punts, va ser buscar una metamorfosi que permetés créixer a l’equip. Va tenir a curt termini una penalització que ens va desanimar a tots una mica, però jo vaig beneir la seva iniciativa. A mi m’agraden els entrenadors que són atrevits quan saben que ho poden ser, encara que això suposi un risc.

En Manolo, després d’acumular punts per tenir marge de respir, va aspirar a jugar més com a equip gran. Al futbol, com a la majoria dels esports, es guanya més pels errors del contrari que per les virtuts d’un. I aquests errors poden ser, si ets un equip amb molta entitat, provocats. És a dir, tu treballes buscant que passin o es poden trobar al llarg del partit. Podríem dir que l’Espanyol va acumular punts a la primera fase de la temporada jugant aquesta segona opció i ho va aconseguir. Ja amb un marge de punts obtinguts, en Manolo va aspirar a més i va decidir que l’equip provoqués des del primer segon aquests errors, però els resultats van ser molt pitjors. Es creaven diverses ocasions, però no s’aprofitaven, i l’equip va ser menys competitiu defen­sivament. Va rebre crítiques que vaig con­siderar injustes perquè, tot i que per mi s’equivocava, és cert que traçava el camí per gestar la millor versió de l’equip. I és com estem ara, amb un equip entre el del començament de la Lliga i el que encara que jugués molt bé no guanyava.

Aquesta actitud és la que ha de tenir un gran entrenador, gestionar l’estil de joc per trobar la versió més eficient. I això només s’aconsegueix arriscant, de vegades més del que toca, per veure on és el límit. Un pilot no podrà fer mai cap revolt a la màxima velocitat possible si no fa cap traçada que li indiqui aquest límit. I és evident que en Manolo és un gran pilot.