“Em veig grassa”
Entre nosaltres i les nostres filles hi ha un camí delicat que no sempre recorrem anant amb compte: el d’aprendre a acceptar-se.
Quan vaig llegir fa uns dies en aquest diari que cada vegada hi ha més nenes de dotze anys amb anorèxia, alguna cosa va fer crac. Les xarxes socials hi influeixen, sens dubte. Però no ho expliquen tot. També hem normalitzat que el cos és un problema que cal corregir. I si aquesta idea no apareix sola?
I si la idea que cal corregir el cos s’hereta de mares a filles?
Durant anys vam creure que havíem avançat. Les dones podem arribar a llocs abans vedats: a la Lluna, als consells d’administració, als governs. Tot i això, el mirall no ha parat de fustigar. Em pregunto quantes se senten de debò còmodes amb la seva imatge i quina empremta deixa això en les seves filles, quan n’hi ha.
Les que vam ser adolescents als vuitanta vam créixer amb la certesa que el cos es jutjava. No calia que ningú ho expliqués. Comparar-se era automàtic i gairebé sempre en sorties mal parada.
Llavors manaven les revistes i la televisió. Un únic model, repetit fins a semblar natural. Tota la resta de coses quedava fora. Vèiem les hostesses de l’ Un, dos, tres... , o les mamachichos , i captàvem el missatge de seguida: aquelles eren les corbes a què calia aspirar, per impossibles que fossin. El cos començava, amb quinze anys, a sentir-se insuficient.
Fa tres dècades ja sabíem com moure’ns en aquest ambient. “Em veig grassa”. Menjar menys. Vigilar el pes. Amagar panxa a les fotos. Amb la maduresa, algunes vam deixar enrere tanta collonada. Vam aprendre a agradar-nos, fins i tot amb les nostres imperfeccions. Encara que no totes van desprendre’s de la seva insatisfacció ni de la vergonya.
Avui moltes continuen obeint les velles regles no escrites. Hi ha dones adultes, boniques, formades, sovint mares, que continuen controlant què mengen i celebren aprimar-se com si fos una prova de caràcter. Com una victòria íntima contra aquell mirall que els torna una imatge seva distorsionada. I al voltant, una indústria sencera obstinada a recordar-ho i a oferir solucions ràpides i injectables.
Aquesta manera de relacionar-nos amb la nostra imatge ha demostrat que és tenaç amb el temps. Si ets dona, gairebé mai no n’hi ha prou. Sempre hi ha una cosa que sobra, que falta o que hauria de canviar. No, la idea no apareix sola. S’aprèn. Es transmet, potser sense voler. S’hereta de mares a filles en els gestos automàtics, en els retrets que fem davant del mirall o en el que diem durant un àpat en família.
Com abans s’aprèn una idea, més costa de deixar-la enrere. Ha arribat l’hora de reconèixer que estàvem equivocades.