L’any del cavall
Els arbres ja s’han despullat, ara semblen esquelets de fusta sense el renou dels ocells enfurismats a les capçades. L’hivern, al camp, emfatitza la seva austeritat, com si el paisatge se n’hagués anat a una altra banda carregant l’exuberància i els colors vius. Quan érem joves, estrenàvem els anys de manera semblant a un quadern nou. Allà hi havia tant pàgines com dies en blanc, que despertaven en nosaltres la fantasia del lliure albir. Tot semblava possible, per això políem la cal·ligrafia evitant guixots i punts suspensius. Els propòsits semblaven tan clars que de seguida ens imaginàvem més atlètiques i poliglotes, projectant les il·lusions d’amors, feina i calerons a cada raïm, a cada pàgina.
Al córrer els anys, vam anar admetent que no teníem remei, que abandonaríem la bona lletra a la cinquena pàgina, que deixaríem el quadern a mitges, que la il·lusió d’un relat lineal de les nostres vides només era història i literatura. Per arribar a entendre el temps en fragments vam haver de trencar-nos diversos ossos, curar cicatrius, recompondre les peces que ens van caure de les mans, algunes mutilades per sempre. Ningú no t’ensenya a plorar els teus morts, però només així se’ls reté, et lliga a aquell passat que també recarrega el present.
Ens toquen anys que valen per tres, i d’altres que passen mig encantats
Els arbres ja s’han despullat al camp i a la ciutat, per això vam voler tocar palmeres caribenyes i tucans tropicals. Vam arribar al paradís de capvespres rosats per celebrar l’estiu a l’hivern. Al tercer dia va començar a ploure i al cinquè l’habitació es va amarar d’una llum grisa. No sonaven merengues ni bachates a fora sinó la cadència d’una pluja gruixuda, tenaç, fidel a la bellesa imprevisible. O no aspiraràs demà l’olor de terra neta i brillant?
No em vaig emportar el quadern que havia estrenat abans d’agafar l’avió. Així evitaria rellegir els meus propòsits, desitjos o obligacions; en realitat solen ser els mateixos de sempre, perquè un any no s’acaba ni comença segons el calendari.
Ens toquen anys que valen per tres, i d’altres que passen mig encantats. Tot i així ens desitgem salut i rialles per recordar-nos que no som nosaltres el genet que cavalca el temps. Nosaltres som el cavall, segons els xinesos, el nostre any.