La carta als pares
Els Reis ens havien deixat una carta amb els regals. Estava escrita en persa, i m’estranyà que el meu avi fos capaç de traduir-la, no tenia ni idea que conegués llengües tan llunyanes; me’l vaig imaginar vivint mil aventures a l’Orient. Ses Majestats agraïen que haguéssim deixat enciam per als camells i galetes per a ells; eren superdelicioses, deien, i em va cridar l’atenció aquella expressió tan trempada. Hi havia qualque cosa en el conjunt que no encaixava. Però en comptes de fixar-m’hi –el full arrencat del quadern on els meus germans i jo de vegades dibuixàvem, el traç idèntic a la lletra perfecta del meu avi–, l’atenció es desviava i desplaçava la deducció lògica cap a un punt cec. Es resistia a veure el que era obvi.
Vaig intentar oblidar aquella intuïció fins que les meves cosines confirmaren el que jo no volia saber. Aleshores vaig sentir que havia de dir als meus pares que havia descobert allò: em semblava ridícul que continuassin tractant-me com si fos una ingènua inconscient del muntatge. No explicar-ho era com enganyar-los, em feia vergonya permetre que mantinguessin el conte quan ja no podien entabanar-me. D’altra banda, m’empegueïa deixar-los en evidència (com reaccionarien?), i no volia que els meus germans perdessin la il·lusió.
A ca nostra, els Reis sempre regalen llibres: són la carta que dediquen als infants
Se’m va acudir escriure una carta, la carta als pares. La vaig deixar a la bústia de ca nostra. Quan la llegiren, mon pare i ma mare em digueren que ja sabien que jo ho sabia, però vaig sospitar que ho deien perquè no em sentís malament i per alliberar-me d’aquell pes. Sigui com sigui, tot estava bé. A partir d’aleshores i durant molts anys, cada vegada que em costàs confessar res, ho faria per carta; així m’estalviava situacions enutjoses. En comptes de redactar desitjos, intentava aclarir les coses. No fabulava, sinó que resolia malentesos. Escriure esdevingué una manera no tant de construir realitats com d’explicar-me aquesta, de transmetre allò que sentia més del que imaginava.
La il·lusió vaig seguir trobant-la a la lectura, que deixa el truc en un punt cec per ensenyar-me la resta, moltes vegades fins i tot el que em resistesc a veure. Per això, a ca nostra, els Reis d’Orient sempre regalen llibres: són la carta que dediquen als infants, tenguin l’edat que tenguin. Són el meu avi capaç de llegir en persa.