Las Claves
- Mara Faye Lethem debuta en la novel·la amb Series boja si no ho fessis, explorant la maternitat mitjançant l'humor negre i la
La Barbara resideix a Generickville, una localitat que, tal com suggereix la seva denominació, encarna el prototip d'una ciutat mitjana dels Estats Units. Autora sense èxit i unida en matrimoni amb un reporter que igualment ha abandonat les seves ambicions en la literatura, espera el seu segon infant mentre se sent aclaparada per les circumstàncies, fins que els esdeveniments s'acceleren en una sèrie frenètica de fugides. Series boja si no ho fessis (Males Herbes, Plasson & Bartleboom en castellà) representa la primera incursió en la novel·la de Mara Faye Lethem (Nova York, 1971), qui és més cèlebre en aquestes contrades per la seva tasca traduint a l'anglès escriptors com Albert Sánchez Piñol, Irene Solà o Pol Guasch.
Germana de l'autor Jonathan Lethem i companya de l'escriptor i traductor Javier Calvo, no percep que, de la mateixa manera que la seva protagonista, hagi hagut de renunciar a la seva meta: “Sempre he escrit, però no soc gaire prolífica, i de fet en anglès es va publicar ja fa cinc anys, però vaig tenir la bona sort que sortís l’abril del 2020, en plena pandèmia. A més, abans havia fet de fotògrafa i de documentalista, i com a traductora de vegades costa de compaginar”.
Lee también
Lethem va redactar el volum en aquest indret, malgrat que l'atmosfera és marcadament estatunidenca: “Mentalment passo molt de temps allà, però el llibre va començar com un relat que passava a la zona dels pingüins del zoo de Barcelona, encara que esclar, és Generickville, i de fet jo no he parit mai als Estats Units. Moltes coses les he agafat d’aquí, perquè em vaig entossudir en tenir un part natural a la sanitat pública... Però no és autoficció”, indica, i no és necessari que ho mencioni, ja que si hagués estat així segurament hauria passat una temporada entre reixes: “Hi ha coses que pensem i no diem perquè està mal vist, oi? La Barbara necessita un alliberament, i bé, tothom ha tingut ganes de matar algun cop...”. “És tot com un somni, un deliri d’hormones. Recordo del segon embaràs que dins meu hi havia com una lluita lliure d’hormones, vaig arribar a poder sentir com em pujaven”, comenta.
L'obra pretenia “fer una mena de catarsi amb tot el que et trobes de sobte quan ets mare, totes aquelles coses que no t’havien dit, quan no et diuen mentides directament, com que pots compaginar amb facilitat carrera i fills. Ja de petita vaig veure el binomi o ser mare o ser artista”. En realitat, apareix una figura a la narració, la Cate, que és creadora, precisament “perquè té algú que s’ocupa de la canalla. Jo no estic en contra de rebre ajuda, esclar, tothom fa el que pot, però a la Barbara li fa molta ràbia que a la Cate, no només la veuen com a mare, sinó com a persona i artista, i que pugui fer escapades per presentar exposicions”.
L'esperit humorístic ajuda a sobreportar les facetes ombrívoles de la vida, ja que cada drama conté una part còmica.
Lethem igualment evoca que la creació de la poeta Sharon Olds “parla de les coses més viscerals i fa de la maternitat, del sexe i del matrimoni un tema per la poesia molt potent. El divorci entre tenir un nadó i el sexe em sembla una mentida molt estesa, perquè d’on venen els nens, sinó? Com a societat tenim tendència a separar aquestes coses”.
S'hi percep catarsi, però amb un gran sentit de l'humor, tot i que s'inclini cap al negre: “Tot el que és fosc té un costat divertit o graciós, o s’ha d’intentar trobar, perquè sense comèdia és difícil de suportar segons què, com que durant un embaràs, per exemple, l’únic que té habitació pròpia és el fetus!”.
L’escriptora segueix traduint i també redactant, avançant alhora en “en unes memòries de la infantesa i la primera joventut a partir de les caixes que guardava quan vaig marxar dels Estats Units”, però a més, arran de la tesi sobre Pere Calders, projecta les trajectòries de l'autor i la seva àvia, que van néixer el mateix any, “ben bé com un mirall una mica esperpèntic”.
