Las Claves
- Pere Francesch Rom publica No oblidis el teu nom, una novel·la sobre un rocker dels setanta que s'amaga a Djúpivogur, Islàndia
El que la joventut consumeix avui dia no es considera música, sinó pur xivarri, sense instruments autèntics, ni melodia, ni harmonia, ni cap element similar, oi? Nombroses persones adultes tenen aquesta percepció dels ritmes urbans, de la mateixa manera que es va jutjar anteriorment les obres dels Beatles o els Rolling Stones, per no esmentar el cas d'Iron Maiden o Metallica.
Entorn d'aquest concepte, per tal de qüestionar el tòpic, Pere Francesch Rom (Montbrió del Camp, 1981) ha redactat la novel·la No oblidis el teu nom (Columna), en què una figura del rock dels setanta fuig durant el seu cim de popularitat per instal·lar-se a Djúpivogur, un llogaret mariner d'Islàndia on ningú el reconeix i resideix quaranta anys en l'anonimat absolut, fins a ser anomenat, senzillament, l'estranger. Fins a aquest lloc arriba també l'Elmar, un adolescent de disset anys que ha perdut la mare i és fan del trap, el qual inicia una connexió difícil que permet a l'estranger redimir-se, d'alguna forma, de la història prèvia que el turmenta. “A l’estiu del 2022 vaig viatjar a Islàndia i aquell poble em va semblar un bon lloc per perdre’s-hi d’incògnit. D’altra banda, veient un documental sobre David Bowie vaig recordar el moment en què va dir que seria l’últim concert de Ziggy Stardust, i la resta va anar sortint”, assenyala Francesch, que puntualitza a més que “perdre’s del tot és molt difícil perquè sempre s’arrossega una motxilla”.
Lee también
Aquesta obra representa igualment un estudi sobre les repercussions del triomf, atès que mai s'han d'oblidar els orígens personals.
Segons el redactor, professional de l’Agència Catalana de Notícies, “és molt important la força que té la música per fer-nos connectar, és un refugi, i volia intentar traslladar el que sento per la música en aquest llibre. És com una carta d’amor a la música que es feia a finals dels seixanta i primers setanta, aquella època gloriosa, sense perdre de vista la que es fa avui, que també és molt interessant”. D'aquesta manera, el foraster únicament consumeix cançons fins a l'any 1980, “que és quan maten John Lennon i surt el disc Closer de Joy Division, a partir d’allà ja no li interessa res”.
Francesch troba un “gran error pensar que el que hi havia abans sempre era millor, encara que fos una època meravellosa, amb els Beatles, Bowie, Dylan o la Velvet, però si s’hi presta atenció s’estan fent coses boníssimes. Tenim la Rosalía, Raye, una cantant que m’encanta, Olivia Dean, o The Weeknd... O els que escolta l’Elmar, com XXXTentacion o Central Cee, que he descobert per la feina i a casa, i m’han cridat l’atenció encara que em costi més de connectar-hi”.
Pere Francesch, fotografiat aquest divendres a Barcelona
Com que la música es percep de manera distinta en l'actualitat, i en el volum l’estranger relata d'aquesta forma les percepcions de quan era jove: “...anar corrents a casa, com si et perseguís el teu pitjor enemic en persona, pujar les escales de quatre en quatre, treure el plàstic de la funda i després el vinil, olorar-lo, col·locar-lo sobre el plat, abaixar l’agulla i, en aquell moment, es feia la màgia”. L'autor evoca que en temps passats “hi havia una cosa ritual en la música, mentre que ara tinc llistes interminables de cançons que m’interessen, però a vegades ni recordo els noms dels grups, tot és molt ràpid”. Tanmateix, és igualment cert que “molts dels discos de què parlo al llibre els he descobert gràcies a les plataformes”. Sense carregar el relat amb massa suggeriments, la música funciona com a impulsora pel fet que “en aquest món salvatge i tan desesperançador cal reivindicar la música, l’art i la cultura”.
Una melodia té un protagonisme fonamental en el llibre i qui el llegeix podria pensar que és imaginària, Die in november, malgrat que no és el cas: “És de Marina Danae (Marina Solsona), la filla de la meva parella –l’escriptora Laia Aguilar–, que estudia música a Londres. És un tema que em va tocar molt i em sembla preciós, i a més la Marina, com també el seu germà Èric, m’ha ajudat molt a conèixer molts grups que fico al llibre, molts dels quals jo desconeixia totalment”.
Representa igualment una exploració de les repercussions que l'èxit pot comportar: “Sembla que tot sigui genial, però molts ho porten malament, i volia contrastar un noi que vol viure l’èxit brutal amb un vell que l’ha viscut i li diu que no tot és tan bonic i que no s’han d’oblidar les arrels. Jo vinc d’un petit poble del Baix Camp i estic molt orgullós de reivindicar-ho”.
