“El moviment occità es desenvolupa des de fa alguns anys al sud de França, mitjançant uns fons que semblen provenir de la Generalitat de Barcelona”. Al març de 1933, el govern francès temia el creixement del nacionalisme occità i, encara pitjor, la unió d’Occitània amb Catalunya i la resta de territoris de parla catalana. Així ho demostra la documentació inèdita que Guyana Guardian ha localitzat als Arxius departamentals de l’Erau a Montpeller.
Aquell any es va commemorar el centenari de la Renaixença catalana. Un moviment de recuperació lingüístic i cultural que va arribar a descriure el català com una variant de la llengua d’Oc. Des de les acaballes del segle XIX, figures com Frederic Mistral, Joan Maragall, Teodor Llorente van proclamar aquesta suposada unitat lingüística. La idea duia implícit que els anomenats Països Catalans formaven part d’una geografia lingüística superior.
Un dels documents dels serveis d'informació francesos
Però una cosa era el debat filològic i l’altra que a aquesta unitat l’acompanyés un projecte polític que podia englobar 18 milions de persones i més de 260.000 quilòmetres quadrats. La instauració de la Generalitat i de l’autonomia de Catalunya en començar els anys trenta afegien un punt de plausibilitat, inèdit fins aleshores, a aquesta possibilitat. “Existeix un esperit pancatalà que s’ha manifestat sobretot després de l’autonomia, trobant encoratjament per part de la Generalitat”, insistia la diplomàcia francesa.
Les iniciatives del centenari van encendre les alarmes a França. La Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i l’organització juvenil nacionalista Palestra, impulsada per Pompeu Fabra i Josep M. Batista i Roca, van publicar opuscles amb milers d’exemplars reforçant la idea d’unitat occitanocatalana. Va aparèixer l’edició barcelonina de la Revista d’Oc. L’oficina de relacions meridionals de la Generalitat, dirigida pel publicista Josep Carbonell, va promoure intercanvis culturals i polítics. Aquesta efervescència la va detallar August Rafanell a La il·lusió occitana (2006).
D'Occitània a Sixena
L’expansionisme de la corona d’Aragó cap a terres occitanes va quedar aturat en el marc de la croada contra el catarisme. L’any 1213 Pere el Catòlic va morir a la batalla de Muret, als afores de Tolosa de Llenguadoc, davant l’exèrcit del regne de França. Les seves restes van enterrar-se al monestir de Santa Maria de Sixena, fundat per la seva mare, Sança de Castella. Com la resta del panteó reial es van destruir durant la Guerra Civil espanyola.
L’ebullició propagandística de l’horitzó polític que desitjaven uns sectors catalans minoritaris va fer que a ulls francesos qualsevol acte en comú fos considerat una amenaça potencial durant els anys 1933 i 1934. Això va intensificar el seguiment policial dels moviments panoccità i pancatalà entre el consolat francès de Barcelona i les prefectures de l’Erau, l’Aude, els Pirineus Orientals i el Gard.
Document on es parla dels moviments dels separatistes catalans a França
L’1 de març de 1934 Lluís Companys va rebre a una delegació de professors de la Universitat de Montpeller de visita per Barcelona. El president va desitjar que l’amistat entre ambdues ciutats i entre França amb Catalunya, “es pogués enfortir cada cop més.” La diplomàcia va prendre nota.
També aleshores va aparèixer desde Narbona i Montpeller Occitania, òrgan de la joventut occitanista, amb un tiratge de 2.500 exemplars, uns centenars dels quals s’enviaven a Barcelona. La revista defensava “una identitat de raça, d’idees i de sentiments” de Llemotges a València i de Niça a Bordeus. Continuant amb la idea que el català era una variant occitana, els impulsors defensaven una unitat política, sovint amb Barcelona com a capital. En aquell primer número apareixia en portada un article del poeta occitanista Josep Vicenç Foix.
El redactor en cap de la revista era Rogièr Barta, de 22 anys i mestre al Liceu de Nimes. Era també cap d’un grup d’estudiants de la universitat de Montpeller “radical”, segons la policia, que el va començar a vigilar i el tenia per “ambiciós i una mica arribista”. Barta, junt amb altres membres de la publicació, formava part també de l’associació Le Nouveau Languedoc, que organitzava conferències amb occitanistes com el professor Joan Amade.
Aquí, les autoritats franceses informen d'un míting de Companys a València
Pel govern francès, la connexió occitanocatalana resultava evident. S’apuntava que l’impuls per crear la revista Occitania procedia del sud. “L’objectiu és fer creure als separatistes barcelonins, mallorquins i valencians que existeix a França un moviment idèntic. En diversos ambients polítics i intel·lectuals de Barcelona, se’n parla seriosament”.
La diplomàcia francesa va constatar que Companys s’havia adherit a un acte a València a finals de març d’homenatge al rei Jaume I on s’havien pronunciat discursos animant als estudiants catalans, valencians i balears “i els d’altres territoris de l’altra banda dels Pirineus a treballar units per la glòria de la cultura catalana”.
En començar l’abril de 1934 un informe policial afirmava que a Catalunya pel descontentament econòmic, polític o religiós “el partit separatista [Palestra, les Joventus d’Esquerra Republicana – Estat Català], l’efectiu del qual no és gaire elevat, sembla guanyar lentament terreny”. El govern francès volia que se’n seguís la repercussió perquè “la propaganda per reclutar adhesions s’intensifica”. I afegia que “trobaran al nostre país una resistència amb la qual no compten”.
En començar el maig, Clarisme va publicar un article de Josep M. Soler Janer, germà del director del diari tradicionalista El Correo Catalán, recollint la proposta de Barta. “La idea de la Gran Catalunya, defensada per un nombre creixent de publicacions, recull cada dia nous adeptes dels dos costats del Pirineu”, deia Soler. El consolat francès va traduir l’article dels “fogosos col·laboradors” de la revista dirigida per l’advocat nacionalista Francesc Maspons Anglasell i molt enfocada al jovent. A Clarisme hi col·laborava Mercè Rodoreda i, sobretot, joves de Palestra. Segons el consolat francès era “el periòdic dels escamots”. A més, remetia a Pau Claris, que havia proclamat la República catalana el 1640, i “el seu nom és pres com a símbol d’independència”.
A finals d’aquell mes de maig, el conseller de Cultura, Ventura Gassol, va inaugurar a Perpinyà una biblioteca catalana. Havia costat molts anys de materialitzar el projecte. S’havia impulsat després de la Primera Guerra Mundial, però l’inici de la dictadura de Primo de Rivera l’any 1923, n’havia impedit la concreció. Aleshores el govern francès no ho veia malament perquè implicava el recolzament català a França.
Una dècada després, però es veia amb recel. “Hi ha a França, a Montpeller, a Tolosa, a Marsella, a Perpinyà, alguns petits grups disposats a apropar-se a una Catalunya independent”, deien els informes francesos. “Potser caldria assenyalar als regionalistes meridionals, estudiants de Montpeller, poetes de Perpinyà, els perills que podrien sorgir algun dia i que no deixarien llavors de ser explotats pels nostres adversaris”.
Joan Alavedra, Ventura Gassol, Lluís Companys, Joan Selves i Carles Pi i Sunyer a una manifestació el 1934
Aquell maig de 1934, però, el govern francès va tenir un cop de sort. La propaganda occitanista havia anat tant lluny a Catalunya que un nombrós grup d’intel·lectuals liderats pel propi Pompeu Fabra i amb Pau Vila, Lluís Nicolau d’Olwer i Antoni Rovira i Virgili, van sortir a posar-li fre. El manifest Desviacions en el concepte de Llengua i Pàtria, aparegut a diversos diaris, tancava el debat d’una vegada per totes. El català i l’occità eren dues llengües diferents. L’occitanisme diluïa el propi projecte cultural i normativitzador de la llengua catalana, que s’havia de concentrar en Catalunya i en els territoris de parla catalana. En uns Països Catalans dels que aleshores es posaven les bases ideològiques, com va explicar Arnau González Vilalta a La nació imaginada (2006).
El consolat francès va fer un perfil de Fabra i va traduir també aquest article. La diplomàcia francesa va considerar que aquests intel·lectuals eren els bons, o els no tan dolents, perquè aturaven l’expansionisme dels altres i mereixien ser presos “més seriosament”. S’afegia que “el seu manifest indica que una extensió massa àmplia de Catalunya podria comportar un perill d’absorció”.
A ulls francesos, a Barcelona hi havia “sectors disposats a fomentar un moviment separatista a França”. A partir d’aleshores, els prefectes, el consolat i el ministeri de l’Interior van continuar elaborant informes sobre el moviment occitanista i la Gran Catalunya, però el zel va anar de baixa. Aquest diari no ha pogut constatar que la Generalitat financés directament les publicacions occitanes, però la intel·lectualitat catalana i el govern van frenar el seu occitanisme, com va constatar Rafanell.
A partir dels fets d’octubre de 1934, a més, l’empresonament del govern Companys va canviar la situació per complet. D’aquesta manera, els informes francesos concloïen que “l’autonomisme dels catalans espanyols és una realitat indiscutible; que en l’esperit d’alguns hi hagi una voluntat d’intentar crear una entitat amb els catalans francesos, però pel que fa al costat francès, entre els elements cultes de Montpeller, no s’hi troba cap rastre de separatisme o d’autonomia”.
Poc després, en el marc de la Segona Guerra Mundial, l’occitanisme es va dividir, com a mínim, en dos corrents. L’un representat pel propi Rogièr Barta, que va militar en el feixisme i col·laboracionisme del Partit Populaire Français de Jacques Doriot. Barta confiava que amb l’interès de Hitler pels nacionalismes, Occitània podria renéixer. I un altre, representat pel professor Amade, que va ajudar als exiliats catalans perdedors de la Guerra Civil.