Ah! Cómo hemos cambiado, qué lejos ha quedado aquella amistad. ¡ Ah! ¿Qué nos ha passado?”. L’èxit dels noranta de Presuntos Implicados podria ser la banda sonora del mig segle de democràcia (recuperada) que d’ Espanya. Hem explicat cinquanta anys des de la mort de Franco i a partir d’ara explicarem els de les primeres eleccions democràtiques, el retorn de Josep Tarradellas i la recuperació de la Generalitat de Catalunya, l’aprovació de la Constitució i els estatuts... Cada aniversari servirà per analitzar èxits i fracassos. I per constatar que avui no seria possible un procés transaccional com el viscut en la transició, un moment zero en què gairebé tot estava per fer.
Quan s’analitza el període que va desballestar les estructures franquistes, sovint es justifiquen les consecucions posant èmfasi en la voluntat dels protagonistes per cooperar i, per dir-ho així, aprofitar el moment. Encara que sigui veritat, hi ha un factor que és tan important o més. Bona part dels polítics involucrats es coneixien abans o podien venir avalats per altres que els coneixien. No tots entre si, per descomptat, però hi havia una transversalitat relacional forjada en el franquisme, en l’antifranquisme, en bona part a les universitats (a què encara un nombre limitat tenia accés) i fins i tot a partir de lligams familiars (ja que Barcelona, Madrid, Sevilla, València o Bilbao no eren ciutats tan grans com avui, encara menys per a les elits polititzades).
Els polítics que van liquidar el franquisme eren adversaris però es coneixien entre ells
Els partícips dels primers anys de la democràcia es devien als partits i ideologies, però coneixien millor la persona que hi havia darrere de l’adversari polític. Amb el pas de les dècades, l’increment poblacional, l’accés molt generalitzat a la universitat, la disgregació dels llinatges familiars i l’aparició de bombolles mediàtiques ha fet que cada formació política sigui més piramidal i estigui més tancada en ella mateixa.
I, alhora, això s’ha vist augmentat per l’afany de copar càrrecs públics que nodreixen de recursos el mateix partit. Malgrat l’evident distància, és un procés semblant a què Donald Horowitz apuntava al ja clàssic Ethnic groups in conflict (1985) per explicar la dificultat d’assentar democràcies a l’ Àfrica. Segons el politòleg nord-americà, el fet que a l’hora d’accedir al poder un nou grup ètnic o tribal eliminés qualsevol rastre de l’anterior comportava que al següent canvi passés el contrari, de manera que l’estabilització institucional era molt difícil.
La famosa polarització dels nostres dies no és només verbal, és sobretot personal. Com deia la cançó, “lo mejor que conocimos separó nuestros destinos” i, a mesura que el resultat institucional de la transició es va refermar, la dinàmica entre grups es va distanciar. Sortir d’aquesta situació per aconseguir una política constructiva implica deixar de veure l’adversari a través del partit per veure’l, en primer lloc, com una persona.