Durant molt de temps l’òpera ha tingut papers masculins que tradicionalment, per la tessitura en què van ser escrits, han cantat –i continuen cantant– dones, com el Cherubino de Le nozze di Figaro, el Siebel de Faust de Gounod o el Romeo de I Capuleti ed i Montecchi de Bellini. Són alguns dels que ha interpretat Bruno de Sá (Santo André, Brasil, 1989), cantant amb prodigiosa veu de soprano que debuta a Catalunya a finals d’aquest mes amb L’esclat del barroc, amb l’Ensemble 1700 sota direcció de la també flautista Dorothee Oberlinger i un programa amb obres de Scarlatti, Bononcini, Marcello, Corelli i Händel, una proposta d’Ibercamera –25 de gener a l’Auditori de Girona, l’endemà al Palau de la Música de Barcelona– que promet sorprendre el públic.
Un home que canta tan agut no era un contratenor?
Contratenor i sopranista són veus diferents. El contratenor sol ser una veu de tenor o baríton que desenvolupa la veu de cap, treballant-la per sonar com una contralt o fins i tot com una mezzosoprano. Però els seus aguts no sonen com una soprano, perquè hi ha una limitació anatòmica. La veu de sopranista és més a prop de les sopranos femenines: la meva veu no va canviar a l’adolescència, així que vaig mantenir les característiques de veu aguda, de nen, però el meu cos sí que es va desenvolupar.
Lee también
Li va costar de trobar papers per a la seva tessitura vocal?
Sí, perquè si tinc veu de soprano, he de cantar repertori de soprano, és el que puc cantar i el que canto. Però el business no està gaire obert a tenir un home cantant papers de soprano, i llavors la gent connecta això amb els castrati, però jo no soc un castrato, la meva veu no hi té res a veure, encara que de fet ni sabem com sonaven en realitat, perquè els únics enregistraments de l’últim, Alessandro Moreschi, són molt arcaics i ell ja estava gairebé al final de la seva carrera.
El repertori dels castrati l’encasella en el barroc.
Sí. A més, igual com està acceptat que una dona canti un paper masculí, també podria ser al revés, però llavors se m’acusa de treure papers a les dones, així que el difícil no és trobar papers que pugui cantar, sinó que m’ho permetin fer. A més, avui s’està començant a caminar en una direcció molt molt perillosa, perquè de vegades en lloc d’una selecció per la nostra capacitat artística i vocal importa la quantitat de followers a les xarxes o tenir un cos determinat.
Un mercat tancat
“El ‘business’ no està gaire obert a tenir un home cantant papers de soprano”
Se li ha queixat cap soprano?
Sí, encara que, que jo sàpiga, només tres o quatre, i per gelosia. Una companya fa campanyes públiques a les xarxes socials contra mi, però són gelosia perquè ella és al final de la seva carrera i no pot cantar el paper que jo canto. Puc entendre els gustos, hi ha gent que prefereix Michelangelo a Leonardo Da Vinci o al revés, això és molt personal, però no es pot dir que un d’ells sigui dolent. Seria com un ocell que viu cantant en una gàbia. És maco, oi? Però és en una gàbia. Quan li dius a un artista que no faci alguna cosa, l’estàs ficant en una gàbia.
Li deu haver passat que, més que un cantant, hi ha qui busca una raresa, oi?
Sí, i he arribat a dir que no a produccions en què l’únic focus era tenir un àlien cantant a l’escenari, i no em vull posar en aquesta posició.
Sap que la seva veu trenca motllos.
Esclar, però jo vull simplement cantar el que la meva veu em permet, és a dir, exactament el que qualsevol soprano desitja per a la seva carrera. O sigui, cantar el repertori soprano: Adina (Rossini), Norina (Donizetti), Despina, Susanna o Contessa (Mozart), o Gilda (Verdi). No és res extraordinari, però el fet de ser un home i tenir penis ja em treu un 50% de les possibilitats.
El sopranista brasiler Bruno de Sá
Gran part del seu repertori és barroc, però vol anar més enllà...
A mi m’encanta cantar barroc, hi ha peces molt interessants, compositors bellíssims que vocalment són un repte, però no és l’estil musical que més m’agrada cantar. M’encanta cantar Mozart, per exemple, me’n puc considerar un especialista, he cantat totes les seves misses i algunes òperes –fins aquest diumenge està interpretant a la Komische Oper de Berlín el seu Don Giovanni, en què assumeix el paper de Don Elviro, en lloc de Donna Elvira–. Però sobretot m’agrada el repertori de bel canto, que està molt connectat amb el barroc, encara que a molts no els ho sembli, ja que les grans cantants belcantistes com María Malibrán van estudiar amb cantants castrati fins al principi del període romàntic. Què m’encantaria cantar sempre? Mozart, Bellini i Donizetti.
Càstings per seguidors
“En lloc de la selecció per capacitat artística i vocal importa la quantitat de ‘followers’”
En el divers món actual, els compositors contemporanis no els escriuen música?
De vegades sí. Jherek Bischoff va escriure per a mi una música molt maca, molt melòdica, que em feia ganes de cantar, al seu Andersens Erzählungen (Els contes d’Andersen), un encàrrec del Teatre de Basilea amb el Residenztheater de Munic, i encara és en cartellera, però la vaig haver de deixar per Don Giovanni. Va ser una experiència increïble. Però més enllà hi ha una mica de tot, i harmònicament i estilísticament tinc gustos molt específics, no em sol agradar l’avantguarda. Estudiar la música ha de ser un plaer, i passar per un estil que no t’agrada insistint-hi fins que el teu cos la comprengui i la repeteixi sense quasi consciència és una tortura, no és interessant.
A Girona i Barcelona segueix amb la música barroca...
Sí, interpretarem barroc pur, barroc pastoral, sobretot, amb peces de Scarlatti i Bononcini i de Händel, a qui van influir molt quan va estar a Roma. L’aspecte instrumental és diferent, però les exigències vocals són molt belcantistes, no perquè calgui ser virtuós perquè hi ha moltíssimes notes ràpides, sinó que cal un gran control tècnic vocal.
