De propietaris i llogaters
He tengut sort amb els propietaris dels nou pisos que he llogat a Barcelona, mai m’apujaren més que l’IPC. Sé que almanco dos d’ells encara prefereixen tenir arrendataris que es facin seva la casa i en tenguin cura a córrer els riscos de la temporalitat, més lucrativa.
No tenir problemes amb els propietaris no evità l’angoixa que m’acompanyà sobretot des que esclatà la bombolla immobiliària. Aleshores em retallaren les col·laboracions, però el preu del lloguer continuava essent el mateix. No gosava demanar-ne una rebaixa per si el propietari creia que jo era insolvent. Els desnonaments provocats per no poder pagar la hipoteca feren que molta gent passàs a viure de lloguer, cosa que n’augmentava la demanda. De manera que quan vaig mudar-me a un lloc més barat i pitjor, el propietari no trigà a trobar un nou inquilí.
Tenia 34 anys i tornava a compartir pis. Quan les coses milloraren, me’n vaig anar tota sola a un altre de més bonic. Però, tot i que el propietari era ideal, mantenia aquella angoixa de la inestabilitat, perquè veia com al meu voltant molts apartaments es destinaven al lloguer turístic, o com amics meus havien d’anar-se’n de Barcelona perquè un fons havia comprat el bloc on vivien, o perquè, en morir el propietari, el fill havia decidit vendre, en el pitjor moment per trobar una alternativa a la ciutat, on el lloguer ha pujat quatre vegades més que els salaris en una dècada. I si em passava el mateix?
Quan estàs de lloguer, depèn d’una altra persona que puguis continuar vivint on vius
Ser inquilí és tenir a damunt l’espasa de Dàmocles perquè depèn d’una altra persona que puguis continuar vivint on vius. La renda mitjana de les persones que reben ingressos per lloguer duplica la dels llogaters de llarga estada. En els moments que ho he passat pitjor per retallades en els meus ingressos, havia de continuar pagant els meus impostos, a més de la renda, que s’emportava la meitat del que cobrava. Eximir els propietaris de pagar l’IRPF no només no resol el problema de l’habitatge, sinó que persisteix a traspassar els diners públics a mans privades.
En una situació d’emergència com l’actual, ¿tant costa aplicar una pròrroga de tres anys als contractes en zones tensionades, sancionar els abusos en lloguers de temporada i d’habitacions i posar-se al lloc de l’inquilí, en comptes d’actuar com si el tracte amb el propietari fos d’igual a igual?