Ocàs d’un truà
El clixé del latin lover va funcionar com a coartada cultural: una manera de presentar com a carisma allò que avui es revela asimetria de poder. Sobre aquella etiqueta Julio Iglesias va aixecar l’imperi musical més sòlid de la història hispana: una maquinària de seducció massiva que va convertir un porter de futbol frustrat en fantasia planetària, i les seves cançons sonaven a qualsevol taxi o local del món. El seu ascens va ser una operació d’enginyeria comercial impulsada pel seu mànager. Amb el suport de la indústria i grans agències de relacions públiques, se li va confeccionar un vestit a mida on es retroalimentaven la imatge del donjoan canalla i una producció musical molt cuidada. Així es va transformar un cantant de veu “petita” –com ell admetia– en marca global: la del conquistador insaciable, alimentada a còpia de tafaneries. Ni la seva herència materna sefardita quedava al marge: “Soc jueu de la cintura en amunt; de la cintura en avall soc internacional”.
La xifra llegendària de les “tres mil dones” era un actiu de branding: hipèrbole aplaudida que apuntalava el seu estatus de mascle alfa. Què es projectava socialment, entre sospirs, en el personatge de dentadura de neó, pell bronzejada i mocassins sense mitjó perquè s’obrés la suspensió del judici col·lectiu, quan apareixia amb actitud “magrejadora” als platós? Un altre mànager relata que, una vegada a Santo Domingo, va fer un petó a la boca a una senyora perquè li havia servit un bon peix, com a gest d’agraïment per “cuidar-lo”.
Els testimonis d’extreballadores descriuen un règim coercitiu en vil·les de luxe
El que s’ha denunciat davant la Fiscalia no sona a balada romàntica, sinó a semiesclavitud sexual. Els testimonis d’extreballadores –dones joves, pobres i vulnerables– descriuen un règim coercitiu en vil·les de luxe, lluny del glamur de les revistes.
Les reaccions polítiques? No sorprèn que Ayuso s’afegeixi al cor d’agitadors de la guerra cultural. Blindar el mite invocant l’Iran és una pirueta esperpèntica: la de qui, si l’assenyalada és una icona pàtria, desplaça el focus del mal per convertir-lo en munició ideològica. Aquest rampell contrasta amb la cautela de Feijóo, que –malgrat la seva amistat amb el cantant– en reconeix la gravetat i demana que s’investigui. El “me va, me va” potser no va ser tant un himne vitalista com la banda sonora –o l’eco sinistre– d’un context on l’abús de vegades es disfressava d’encant hispà.