Les morts de Brigitte Bardot
A final de desembre, la biografia de Brigitte Bardot es va tancar
a Saint-Tropez. La mort és la prosa de la finitud, rude i definitiva; el cinema la saboteja amb la persistència de certs fotogrames. Poc abans, vaig poder veure Nouvelle vague, de Richard Linklater (avui arriba a la cartellera), que ens torna a aquell París del 1960, on el cinema començava a balbotejar una nova sintaxi. Ho fa reconstruint el rodatge d’Al final de l’escapada (1960), de Godard. Si la nova onada va calar foc a la tradició, Bardot en va ser combustible: ella era ruptura abans fins i tot que existís una gramàtica capaç de contenir-la; una energia que els cineastes –de vegades amb graponeria, d’altres amb geni– van voler sotmetre a l’enquadrament.
El meu descobriment de BB va ser fa només dos estius, amb el seu cim interpretatiu: El desprecio (1963), basat en la novel·la d’Alberto Moravia. Allà l’actriu no és només el cos que els espectadors miren, sinó també el que mira de tornada, el que no s’acaba de deixar posseir pel relat. A la novel·la ja hi havia l’accident mortal, però Godard el va traduir en una imatge cruel: Bardot inerta i ensangonada, sobre un Alfa Romeo vermell. Un any abans, Louis Malle ja l’havia matat a Una vida privada, on el flaix d’un paparazzi l’enlluerna fatídicament. Finals diferents i, tot i això, emparentats: la dona que desborda el relat paga amb el cos. És una llei antiga, gairebé mecànica. Lev Tolstoi la va aplicar amb Anna Karènina, llançada a les vies del tren. Sospito que l’art, fins i tot quan es creu emancipador, té por del que no pot governar.
Linklater recupera la idea que el cinema podia inventar-se cada matí en una cantonada de París
El que Linklater recupera és el pols del que és coral: la improvisació disciplinada, la sensació que el cinema podia inventar-se cada matí en una cantonada de París. El seu film desposseeix la figura de Godard de la condició d’ídol
solitari per tornar-nos el soroll del rodatge i el protagonisme dels seus col·laboradors, subratllant l’ofici invisible de la muntadora o la continuista.
Mentre el món acomiada la Bardot de carn i ossos –amb les seves no poques ombres–, el cinema insisteix a disputar-li l’última paraula a la mort: queda la seva imatge de cel·luloide, l’única manera de retenir l’inatrapable.