Molts trons i quatre gotes
Suposo que els que també són pares m’entendran perfectament però no només ells, ja que, a més de passar amb els fills, passa en la majoria de les relacions que establim en la vida. Que difícil que és distingir què és només soroll! Que difícil preocupar-se només del que és substantiu i té conseqüències profundes, i no del que no en té, per bé que sembli important. Que difícil tenir serenitat.
Veig l’indignòmetre disparat i esbiaixat a conveniència. Veig preocupació. Però diria que el desconcert és la sensació que abunda més en totes les meves converses. I també, us ho confesso, per triar un tema per a aquesta columna. Escric sobre l’Iran? Més de dos mil morts, repressió creixent, bloqueig informatiu. Creiem qui ens diu que aquesta vegada les protestes són les més rellevants per la transversalitat social i geogràfica que tenen? Trump és el factor diferencial perquè aquesta vegada sigui diferent o és veritat que el règim dels aiatol·làs encara té prou marge de resistència? Doncs la veritat, no ho sé.
Escric sobre democràcia després de veure amb horror el que passa amb l’ICE i com Trump els ha augmentat el pressupost? Doncs no ho tinc clar. Un bon amic que viu allà em diu que l’assassinat de Renee Good es recordarà com el moment en què la gent dels Estats Units va despertar i que els demòcrates guanyaran les dues cambres al novembre i implicarà la desaparició de l’ICE tal com ara el coneixem.
Tampoc no m’aclareix ningú què passarà amb l’OTAN si Donald Trump tira endavant amb els seus plans a Grenlàndia perquè, digui el que digui Mark Rutte, significaria la implosió de l’article 5. Els europeus actuarem d’acord amb la clàusula de solidaritat establerta al nostre tractat de Funcionament? Tots i cadascun dels estats membre? Prohibirem als Estats Units l’ús de les seves bases en territori europeu que són estratègiques operativament per a la seva defensa? I podríem continuar...
El combat de fons és la lluita entre tolerància i fanatisme, entre humanisme i violència
Per no saber, i no entendre, tampoc no puc endevinar què passarà demà en les eleccions presidencials dels veïns portuguesos, tot i que ells mateixos les qualifiquen d’històriques. Amb més de deu candidatures, són els comicis més concorreguts de la història de Portugal des que es va votar per primera vegada el cap de l’Estat el 1976.
També serà la primera vegada que es passarà a segona volta (amb l’excepció del 1986, que no hi té res a veure, perquè aleshores es dirimia un empat entre Soares i Freitas do Amaral). I la primera vegada que és difícil predir qui disputarà aquesta segona volta amb probabilitat que no sigui cap dels candidats dels partits tradicionals, Mendes, pel Partit Social Demòcrata, de centredreta, i Seguro, pel Partit Socialista.
Van començar com a favorits Mendes i Gouveia i Melo (militar retirat que fa campanya contra els partits), però ara les enquestes apunten a una espècie de muntanya russa de preferències electorals, i Seguro, Ventura –líder del partit ultra Chega– i fins i tot Cotrim –eurodiputat del partit liberal– tenen possibilitats de quedar entre els dos primers.
Com apunta el meu amic Miguel Matos, després de les tres legislatives dels últims quatre anys, les eleccions presidencials són només l’últim episodi en l’enfonsament del paradigma polític portuguès, estable durant 50 anys, amb una crisi de partits i de lideratge evident, però de la qual encara no s’endevinen les conseqüències. El que he dit, desconcert.
Què és soroll?, què és fúria? Molt, però no tot. Hi ha soroll, hi ha trons i hi ha pluja, i discernir-los és un dels grans reptes dels temps actuals. Sobretot, per llegir la brúixola.
L’altre dia un altre bon amic em va dir (ja veieu que no només soc afortunada per tenir-los, sinó que surten per rescatar-me tota l’estona i en aquests temps, més) que al món d’avui el defineix la lluita entre Calvins i Castellios. Que aquest és el combat de fons. La lluita entre tolerància i fanatisme, entre humanisme i violència, entre llibertat i consciència versus dogmatisme.
Recordem les paraules de Castellio després de l’execució de Miguel Servet autoritzada per Calví i magníficament relatada per Zweig: “Matar un home no és defensar una doctrina, és matar un home”.
Combatre els Calvins del món, en versió pura o matisada, d’esquerres o de dretes, propis o aliens. És el millor consell que m’han pogut donar i l’únic que m’ajuda a allunyar-me dels trons i a poder opinar sobre la pluja.