Poc nou i gens feliç
M’asseguren que l’apropiat és felicitar l’any nou fins a mig gener aproximadament. Si entres en una botiga, veus algú per primera vegada després de l’aturada nadalenca o et trobes amb un veí. I no sé si us passa igual, però amb l’acumulació de notícies, perplexitat i foscor que portem aquest 2026 em sento estranyíssima felicitant l’any. Sembla que ja sigui un any vell. I de feliç, que voleu que us digui, més aviat poc.
Estava fent un tomb amb la família la vigília de Reis i els meus fills parlaven amb el seu pare sobre què passaria si els cridaven per anar a la guerra. I l’esgarrifança que em va recórrer no va ser tant fruit de la versemblança del fet, poca, però sí de la naturalitat de la conversa. De debò, a quin any som? Al 1826?
Pocs dies abans de tancar el 2025 coneixíem els resultats de la cinquena enquesta sobre tendències socials del CIS (que continua sent un centre interessant mentre no estimi vots i escons). Són força clars: els espanyols tenen una mirada majoritàriament pessimista sobre el futur. Identifiquen les guerres, la fam i les desigualtats socials com els principals desafiaments que marcaran l’agenda global els propers deu anys. El 64% creuen que d’aquí deu anys hi haurà encara més desigualtats entre els països rics i pobres i un 69% afirmen que hi haurà més persones que emigraran. A més, el 77% opinen que la Xina serà molt més influent que ara i un 44% que els Estats Units també, mentre que un 39% coincideixen a dir que la Unió Europea perdrà influència en el panorama mundial.
També veuen negre el futur per a Espanya. Més del 70% asseguren que hi haurà més diferències socials i econòmiques que ara, menys feina, més deteriorament del medi ambient, i un 62% pronostiquen més violència, un 53% més delinqüència i un 49% més racisme i xenofòbia. La majoria creuen que culturalment i socialment tindrem un país més debilitat, amb més solitud i aïllament –ho pensen el 79%–, ciutadans més materialistes (61%) i individualistes, amb més separacions i divorcis (64%), menys natalitat (68%), menys atenció a la gent gran (57%), i més consum de drogues (45%). La confiança en les institucions no passa tampoc pel seu millor moment. Especialment els partits polítics, que no només són la institució que menys confiança genera, sinó que el 53% d’enquestats admeten que la seva ha minvat els últims cinc anys i un 49% pronostiquen que hi confiaran encara menys d’aquí cinc anys més.
La majoria creuen que culturalment i socialment tindrem un país més debilitat, amb més solitud
Vist el panorama, si enteneu alguna cosa dels relats complaents que sentim aquí i allà, us prego que m’ho expliqueu. No hi ha res pitjor que una política allunyada de l’estat d’ànim d’un país. A més, és depriment pensar que gràcies al tsunami taronja, avui, pocs dies després, les respostes a l’enquesta serien encara més ombrívoles.
Renee Nicole Good, a qui va disparar a boca de canó a Minneapolis un agent de l’ICE, és la mostra descarnada de la relliscada autoritària i antidemocràtica del president nord-americà. Les seves declaracions, qualificant el tiroteig d’“autodefensa” i culpant l’“esquerra radical”, són l’evidència de la falta absoluta de civilitat.
La frase alla Vito Corleone “li faré una oferta que no podrà rebutjar” per a les seves pretensions amb Grenlàndia o la intervenció militar a Veneçuela (la primera de la història dels EUA a Sud-amèrica, ja que l’última fa 37 anys va ser a Panamà, com d’altres abans a l’Amèrica Central o el Carib) no només trenquen la imperfecta legalitat internacional sinó també les seves pròpies obligacions constitucionals. Som davant un nou (des)ordre mundial on impera una nova morfologia del poder.
Europa no només està afònica. També atònita. Cau una vegada i una altra en el doble error: de diagnòstic i de pronòstic. El seu temps de reacció s’esgota, però les seves fortaleses –continua sent el mercat i la democràcia més gran del món– no són fútils.
Així que, de feliç, poc. Si voleu celebrar l’any nou mentre esperem que algú se’n faci càrrec, feu com jo i refugieu-vos en les seves pàtries íntimes. Sobre els seus propòsits d’any nou, Virginia Woolf deia: “No tenir-ne cap. No estar lligada. Ser lliure i amable amb mi mateixa. De vegades llegir, de vegades no llegir. Sortir, sí, però quedar-me a casa malgrat que em convidin. Pel que fa a la roba, crec que me’n compraré una de bona”. Quina dona tan sàvia.