Sánchez s’agafa a Trump
La primera pregunta que vam fer divendres a Pedro Sánchez va ser la mateixa que en l’anterior entrevista que vam tenir amb ell, el juny del 2024, i és la qüestió que fa temps que tota l’opinió pública espanyola es fa: pot aguantar fins al final de la legislatura malgrat la seva debilitat parlamentària? El president de Govern central contesta que no només té vocació de culminar-la, “sinó que vull transcendir-la i continuar fins a l’entrada de la dècada del 2030, si així ho volen els espanyols”. Per això, Sánchez juga amb les bones perspectives de l’economia espanyola i ha trobat en la política internacional un bon argument per presentar-se com a alternativa a l’auge del trumpisme. “ De debò vols per al teu país el que no vols per al món?”, es pregunta. Va afirmar que Espanya “viu un dels millors moments dels seus últims 40 anys d’història” i s’enfronta a la “involució” que per a ell suposa l’alternativa del PP i Vox, que posa al mateix sac. Assegura que totes les comunitats autònomes acabaran acceptant el nou model de finançament i no renuncia a aprovar els pressupostos.
La inestabilitat de la geopolítica mundial és, sens dubte, una oportunitat per a un Sánchez que és dels pocs líders progressistes que continuen al poder a Europa i que només és superat en temps de permanència per l’hongarès Viktor Orbán. En moments tan convulsos, Sánchez es veu legitimat per demanar més integració en defensa i seguretat, “que no té per què passar per un acord amb els Vint-i-set”, i reclamar a les autoritats de la UE que facin sentir la seva veu amb més força. Després de ser un dels mandataris europeus més agressius contra Israel, ho ha estat ara contra Donald Trump per les seves decisions sobre Veneçuela i Grenlàndia, i no amaga les bones relacions amb la Xina. Fins i tot se sent ratificat en la decisió de no passar del 2% en la contribució en defensa a l’OTAN, ara que Dinamarca, que sí que arriba al 5%, es troba amb la paradoxa que està amenaçada pels Estats Units.
Sánchez té set vides, com els gats, i sap adaptar-se a les circumstàncies. Ara, en ple impacte mundial de Trump, ha vist l’ocasió propícia per aparèixer com l’antídot a aquesta onada conservadora. D’arguments no li’n faltaran.
