Thule, malson grenlandès
Guerra freda
A la base nord-americana s’hi va estavellar el 1968 un avió amb quatre bombes nuclears
Un cartell que recorda la base espacial dePituffik
Vittus Henson acabava de caçar un ren i va veure una bola de foc a l’horitzó. S’havia estavellat un B-52 Stratofortress que portava quatre bombes nuclears a bord. Era el 21 de gener del 1968. Sis membres de la tripulació van aconseguir saltar de l’avió i salvar-se. Un va morir.
Aquest accident, molt a prop de la base de Thule (avui Pituffik), no s’ha oblidat a Grenlàndia, sobretot per la població inuit (esquimal) local, i probablement és una de les raons per les quals hi ha una oposició tan frontal als plans annexionistes de Donald Trump. La cadena estatal francesa France 5 ha emès un reportatge magnífic, amb el provocador títol de Grenlàndia, annexiona’m si pots , sobre aquest episodi gairebé oblidat de la guerra freda i el seu context històric.
Camp Century, un complex faraònic per guardar ogives nuclears sota el gel, es va haver d’abandonar
Henson i una desena de caçadors inuit, com ara el seu germà Avataq, van acceptar ajudar els militars nord-americans a arribar al lloc del sinistre i recollir les restes. Només ells els podien ajudar, amb els trineus tirats per gossos. A Henson el va estranyar que els demanessin de treure’s els abrics de pell de foca i de caribú, que van llençar en un contenidor, i els donessin una altra roba de l’exèrcit. També va sospitar dels aparells (mesuradors de radiació) que els van acostar i que emetien un soroll molt agut. Uns anys després, segons Henson, gairebé tots els que van participar en el rescat van morir de diverses classes de càncer, també el seu germà, víctima d’un limfoma.
Les bombes nuclears del B-52, cadascuna 80 vegades més potent que la d’ Hiroshima –segons l’historiador Ronald Doel–, no van explotar, però sí que van escampar material radioactiu. Tres es van localitzar. Una, no. L’escàndol va ser encara més gran quan es va saber que Dinamarca aleshores prohibia les armes nuclears al seu territori. Amb l’aliat nord-americà, però, feia els ulls grossos i ho tolerava.
La base de Thule es remunta al 1941, durant la Segona Guerra Mundial, amb diverses ampliacions a partir de l’acord amb Dinamarca del 1951. Va ser una obra colossal, molt complexa, a causa de les condicions climàtiques. L’existència de la instal·lació va ser un secret durant un temps. Gairebé tot el material es va portar en vaixells des de Norfolk ( Virgínia). L’emplaçament era vital per fer front a la Unió Soviètica. Thule és a mig camí entre Washington i Moscou per la ruta polar, la més curta. Era –i és– un lloc d’observació privilegiat i de defensa, ja que és just a la trajectòria de míssils o de bombarders estratègics.
Al programa de France 5, Vittus Qujaukitsoq, exministre grenlandès de diverses carteres, va recordar amb amargor que el 1953 el seu pare, que tenia cinc anys, i la seva família van haver d’abandonar les seves terres ancestrals de caça de morses i narvals per culpa d’una ampliació de la base. D’un dia a l’altre es van haver d’instal·lar 150 quilòmetres més cap al nord. Com altres pobles autòctons, el canvi a una vida sedentària va ser traumàtic.
Uns anys abans de l’accident del bombarder, els Estats Units havien començat, al nord de Thule, un altre projecte, anomenat Camp Century, que en teoria era un experiment d’energia nuclear en condicions àrtiques.
Una pel·lícula de propaganda del Pentàgon, del 1964, assegurava que “ Camp Century és un símbol de la lluita incessant de l’home per conquerir el medi ambient”. Realment, Washington pretenia emmagatzemar-hi almenys 2.500 ogives nuclears, una reserva estratègica secreta i inexpugnable. Per això es van cavar uns quants quilòmetres de túnels sota el gel, amb raïls per transportar el material, unes obres faraòniques que eren vistes amb escepticisme pels locals. Qualsevol caçador inuit sabia que el gel es mou, que no és una massa estable, i que, per tant, hi havia un risc d’ensorrament.
Efectivament, els nord-americans es van rendir a l’evidència i van renunciar a la iniciativa pocs anys després, però van deixar enrere –i avui sepultades sota capes de gel– moltes tones de material radioactiu, productes químics i altres restes. No es van excusar mai.
Quan ara es parla de negociar més presència nord-americana Grenlàndia per sadollar la fam expansionista de Trump, la població de l’illa fa memòria d’aquest passat dolorós, encara ben visible a les nombroses ruïnes arreu del territori, relíquies de la guerra freda que va deixar un aliat tan necessari com incòmode. Per exemple, antics llocs d’observació, estacions meteorològiques i, fins i tot, aeroports militars sencers en desús, amb carcasses rovellades d’avions a les pistes. És dubtós que a Trump li hagin explicat tota la història del que ell defineix com a “bonic tros de gel”.