No actuaré per a tu
L'empleada jove em dirigeix la seva vista buida. No m'afecta gaire, ja que succeeix ocasionalment. Si li sol·licito, per exemple, que retiri el gel del got d'aigua amb gas, el buida sense dir res, observant-me amb rigidesa, gairebé inerta. En altres jornades conversa i actua de manera corrent, per la qual cosa no li dono importància. Prefereixo no pensar en el seu sou ni en el temps que roman dempeus rere el taulell. Així doncs, sempre havia cregut que aquells ulls absents eren fruit de l'apatia puntual. Fins a aquest moment, en què dubto si és una maniobra de rebel·lió planificada. Doncs ahir al vespre vaig descobrir que existeix el corrent The Gen Z Stare –Mirada Fixa de la Generació Z–. Es tracta d'una tendència enigmàtica que aparentment es propaga des de fa mesos. Una mena d'aturada de l'emoció entre els joves que, sota una aparença inactiva, constitueix una reivindicació.
Sembla que tant a les plataformes digitals com en el tracte directe en despatxos, tavernes o vies públiques, una legió callada de nois i noies s'enfronta al desànim mitjançant la fixació visual i inexpressiva. Es mostren amb el front arrufat, els llavis mig oberts, sense tancar les parpelles i amb una visió impertorbable davant del que no té sentit. I possiblement, a més, es rebel·len contra aquesta societat de l’espectacle que ha canviat l'existència autèntica per la seva mera imatge. “Jo no actuaré per a tu”, ens transmeten amb els ulls aquests joves Z esgotats de l'excés d'estímuls, integrants de l'oposició del primer grup d'habitants digitals. “No somriuré ni fingiré entusiasme i ni de bon tros submissió. Tampoc no t’obriré el meu cor”.
Ahir vaig tenir notícia del corrent The Gen Z Stare o l'anomenada Mirada Fixa de la Generació Z.
Acabo de beure l'aigua amb gas sense glaçons mentre considero demanar-li a la cambrera si actua pel seu compte o si forma part del moviment Mirada Fixa. Se m'acut mostrar el meu suport a la iniciativa i esmentar algunes antigues reflexions que Guy Debord va proposar, ja l'any 1967, al voltant dels riscos de la societat de l’espectacle. Per citar un cas, que l'existència entesa com a funció anestesia la ment. I d'aquesta manera funciona el planeta. O que l'hegemonia del sistema econòmic damunt la quotidianitat va transformar l'ésser en el simple fet de posseir. I posteriorment, l'acte de posseir en el de l'aparença.
Em passa pel cap demanar-li a la noia quin graó pensa ella que serà el pròxim que descendirem en aquesta petita escala conceptual. És a dir, si és veritat que de l'ésser hem passat al tenir i posteriorment a l'aparentar, què ens espera després? Li ho qüestionaria si no fos conscient que m'exposo a una mirada fulminant.