Morfeu i els explosius
Una amiga somia que va posant explosius a tort i a dret. No sap què pensar de si mateixa. És la segona vegada que es desperta enmig d’una pel·lícula bèl·lica, amagada en un lavabo o alguna cosa així, a punt de fer detonar un artefacte d’última generació, pel que sembla de la mida d’un pèsol, en algun lloc borrós on suposadament treballa. Una mena de clínica dental o ginecològica, sense cap relació amb l’ofici d’aquesta dona que, per raons òbvies, prefereix mantenir-se en l’anonimat. I, encara que l’objectiu del seu miniatac és fer malbé instal·lacions estratègiques, persones mai, la cosa es complica, com a bon malson.
Diversos amics i familiars seus apareixen a l’escenari de la detonació que hauria d’estar buit en plena nit, per fer-li una espècie de festa sorpresa, els pobres. El somni esdevé terrorífic: sembla impossible evitar els danys col·laterals. La meva amiga es desperta amb el cor bategant –aquestes dues vegades que recorda, n’hi podria haver més–, plena de dolor i culpa poc abans de l’explosió.
Aniria bé rellegir el discurs de Davos del primer ministre del Canadà abans de dormir
Com és natural, aquest somni recurrent en què no es reconeix l’inquieta. Insisteix que ella no és ginecòloga –encara que això no li hauria importat, segons sembla– ni violenta. Ben al contrari, pensa secretament i amb certa vergonya que si fos ucraïnesa s’estimaria més rendir-se a Rússia abans que enviar un fill, ni seu ni de cap altra, a tirar i rebre trets. Encara que, això sí, una vegada envaïda, ella mantindria una lluita activa d’una manera o altra en la resistència.
És en aquest punt de la conversa on li suggereixo a la meva amiga que aquella dona que posa miniexplosius en instal·lacions estratègiques podria ser la mare ucraïnesa en la resistència que dorm dins seu. I moltes altres mares. Fins i tot ella mateixa, ficant-se al llit després de sentir el president de l’altra gran potència que diu, a l’estil de Calígula, que, com que no li han donat el Nobel de la Pau, ja no ha de pensar en la pau. Aquí concloem, la meva amiga i jo, que és important deixar d’ingerir notícies una estona abans d’anar a dormir. O, si això no és possible per addicció extrema, aniria bé dedicar almenys els darrers minuts a rellegir, per exemple, el discurs de Davos del primer ministre del Canadà –potser també sorprès de si mateix–. Infondre-li a Morfeu unes gotes de confiança en la civilització.