Paula Vogel: “Com parles d’abusos sexuals en la infantesa sense traumatitzar el públic?”
Entrevista
La dramaturga nord-americana estrena 'Com vaig aprendre a conduir' a la sala Beckett
Paula Vogel a la sala Beckket, on s’ha estrenat 'Com vaig aprendre a conduir'
La dramaturga Paula Vogel (Washington DC, 1951) ha arribat finalment a Barcelona amb la seva obra més celebrada, Com vaig aprendre a conduir, que va estrenar el 1997 i va merèixer el premi Pulitzer. A la sala Beckett, amb direcció de Marilia Samper i traducció d’Helena Tornero, una meravellosa Mireia Aixalà es posa en la pell de la protagonista, una noia que pateix abusos sexuals en l’entorn familiar. L’excel·lent repartiment es completa amb Ivan Benet, Alba Gallén, Blai Juanet Sanagustín i Kathy Sey. Vogel ha vingut a Barcelona per assistir a l’estrena i ha aprofitat per submergir-se en la ciutat i la seva gent. El director de la Beckett, Toni Casares, assegura que tothom se n’ha enamorat.
Com està sent la vostra visita?
M’encanta Barcelona. És la tercera vegada que vinc i estic molt contenta perquè em fixo més en les coses. Però és la primera vegada que entro en una companyia, i ser dins d’una comunitat ho canvia tot. La gent comparteix coses amb mi, em recomana llocs per visitar, obres per llegir. No sé per què, ara em fixo més en l’arquitectura. Crec que me n’estic enamorant.
Dijous vau assistir a l’estrena. Com us hi vau sentir?
Va ser emocionalment molt intens. Em van semblar brillants les decisions de la directora, perquè jo no sabia què passaria quan vaig escriure l’obra. Els intèrprets em van sorprendre i la música em va semblar extraordinària. A mesura que avançava, em vaig sentir com un espectador captivat. En cinc segons vaig saber que estava en bones mans.
Cal passar de l’experiència de ser víctimes a la de ser supervivents; per això escric”
Encara que fos en català, va seguir el text sense problemes?
Jo sabia cada paraula que deien. I em va sorprendre molt l’actriu que interpreta la mare ( Kathy Sey) i els dos intèrprets del cor ( Alba Gallén i Blai Juanet Sanagustín). Pel que fa a l’escenografia, em va impressionar la forma en què les parets es partien de sobte. Era com tenir una càmera. La directora i l’actriu ho van muntar d’una manera que sempre veia diferents angles. I tot d’una em trobo atrapada en una habitació i no sé com sortir mentre l’obra continua. Em va encantar.
La vostra obra prenia vida pròpia?
La veritat és que no vull sentir la meva veu. Aquesta és la diversió del teatre: ho capgires i es converteix en la seva obra. Quan treballo amb escriptors més joves, si exigeixen que sigui exactament com ells ho veuen i com ho han escrit, me’ls emporto a banda i els dic: “Ets un escriptor meravellós, però potser hauries d’escriure novel·les o poesia, perquè el teatre sempre és un treball en equip”.
L’obra té gairebé 30 anys i continua vigent.
Se’m va ocórrer quan tenia 20 anys, però la vaig escriure als 44. Quan em va venir la idea al cap, em va terroritzar, perquè sabia que era autobiogràfica i no sabia si podria escriure-la. La vaig deixar de banda, però has d’acabar escrivint-la, perquè no desapareix. Comença a perseguir-te. Estàs intentant pensar en una altra obra i tot d’una et diu: “Fes-me cas, fes-me cas”. Necessitava més maduresa i la vaig escriure quan havia superat la ira que sentia quan era jove.
Com la va plantejar?
Vaig pensar: Com s’escriu sobre l’abús sense traumatitzar el públic? Hi ha d’haver una manera de fer-ho. Perquè això tampoc no ajuda. Això no és comprendre. Si és massa dur, sembla un judici. Vaig trigar una mica a adonar-me que si ho explicava anant cap enrere, podria funcionar. Quantes vegades anem a un restaurant i veiem un home una mica gran amb una dona una mica més jove i pensem que estan enamorats? Quina parella tan perfecta. I em vaig adonar que podia començar l’obra allà. M’encanta que siguin feliços. Ara bé, què passa si retrocedim deu anys? Què passa si ell té 40 anys i ella 18? Com ens sentiríem si ell té 35 anys i ella 13? Necessito que la gent se senti segura, que rigui i se senti còmoda abans que comencem a sentir-nos incòmodes plegats.
Va ser dur encarar aquesta autoficció?
Quan era més jove, sentia que no tenia dret a escriure sobre mi, perquè no volia envair la privacitat de la meva família. Però al final tots escrivim de nosaltres mateixos. Els homes, també. Eugene O’Neill escriu sobre la seva autobiografia i els grecs ja escrivien sobre la seva autobiografia. Però sembla com si només les dones ho féssim i això em molesta molt. S’ha de fer perquè no determini la resta de la nostra vida. Cal passar de l’experiència de ser víctimes a l’experiència de ser supervivents. Aquesta és una de les raons per les quals escric.
A Barcelona parlo amb tothom que puc perquè desconec moltes coses d'aquesta capital teatral
Heu tingut problemes en alguna producció d’aquesta obra?
En la primera lectura que vaig fer en una ciutat d’Alaska, vam triar una noia de 15 anys per a la protagonista més jove. I abans de l’escena en la qual es transforma en una nena d’11 anys em vaig aixecar i vaig dir: “He de parar l’obra. Això no ho puc veure”. La seva mare era allà i em van dir que no passava res, però jo vaig respondre: “No, no és segur. Per mi no està bé”. El que he descobert és el poder de transformació de les actrius, que poden representar una nena d’una manera meravellosa. I això és legal i molt més segur per a tothom. La seva flexibilitat, la seva transformació, com les dues actrius que ho fan a la sala Beckett, és un miracle, és màgia. Em va emocionar molt quan l’actriu gran mira el seu jo més jove, gairebé com una mare mirant la seva filla. Això és el que em va trencar.
Coneixia la dramatúrgia d’aquí?
A Lorca, a Sergi Belbel... Perquè no hi ha gaires traduccions a l’anglès. Per això aquests dies estic llegint i parlo amb tothom que puc, perquè ignoro moltes coses d’aquesta capital teatral. Porto aquí tres dies i sé que no tornaré a escriure mai igual. Aquest és el regal que em dona el teatre. I em sembla que la gent que viu a Barcelona valora el teatre d’una manera que no es valora al meu país. Allà cada setmana tanquen entre deu i dotze teatres. Aquí el públic parla de les moltes produccions que ha vist. Torno a casa i potser em trobo amb gent que ha vist Mamma mia! Deu vegades.