Gir europeu cap a Àsia

Quan tornava de Nova Delhi, on va firmar el gran acord de lliure comerç amb l’ Índia, el president del Consell Europeu, António Costa, va fer escala a Hanoi per establir un altre acord d’associació estratègica amb el Vietnam, una de les economies de més creixement del Sud-est Asiàtic, amb una població de cent milions d’habitants. Aquest acord és una demostració més del gir cap a Àsia, tant comercial com geopolític, que ha iniciat la Unió Europea per re­duir la seva dependència del mercat dels Estats Units com a resposta a la inestabilitat i incertesa que produeix la presidència de Donald Trump.

L’acord amb l’ Índia ha creat la zona de lliure comerç més gran del món, ja que engloba prop de 2.000 milions d’habitants. És una gran oportunitat per als dos països. L’intens creixement
de l’ Índia la convertirà aquest any en la quarta economia del món sobrepassant el Japó. Per tant, aquest acord adquireix una gran rellevància política­ i econòmica al definir un nou eix euroasiàtic.

En aquest gir cap a Orient, la UE també ha firmat recentment un acord de lliure comerç amb Indonèsia mentre en negocia d’altres amb les Filipines i Malàisia. Els tres països, que tenen economies molt dinàmiques, sumen més de cinc-cents mi­lions d’habitants en conjunt. Tot això se suma al gran acord recent amb Mercosur (300 milions d’habitants). D’aquesta manera Brussel·les intenta consolidar grans àrees de lliure mercat, que afavoreixin les seves exportacions, davant el proteccionisme que impulsa Trump.

La gran assignatura pendent en aquesta estratègia d’expansió comercial europea seria la negociació amb la Xina d’un acord econòmic i comercial que afavorís l’equilibri, ja que el dèficit comercial de la UE amb el gran gegant asiàtic s’eleva a 300.000 milions d’euros anuals, dels quals 40.000 milions corresponen a Espanya.

El primer dirigent europeu que va apostar per un acostament més intens a la Xina va ser el president espanyol, Pedro Sánchez, amb una visita oficial a Pequín a finals de l’abril de l’any passat, només tres setmanes després que Trump iniciés la seva guerra aranzelària en el que va batejar com el “dia de l’ alliberament ”. La Casa Blanca, visiblement molesta, li va advertir –a través del secretari del Tresor– que “acostar-se a la Xina seria com tallar-se el coll”.

La posterior cimera Xina-UE –el juliol passat– no va ser fructífera, ja que els dirigents europeus es van centrar en la crítica contra la falta de respecte als drets humans d’aquell país i les queixes per la competència deslleial de les seves empreses. Però ara la visió­ europea cap a la Xina sembla que s’ha tornat més pragmàtica. El president francès, Enmanuel Macron, ha seguit el camí obert per Sánchez, i a finals de febrer ho farà el canceller alemany, Friedrich Merz, que també visitarà Pequín. Dos presidents europeus més han viatjat aquests dies a retre homenatge al president xinès, Xi Jinping: el cap de Govern irlandès, Micheál Martin, i el primer ministre de Finlàndia, Petteri Orpo. Al marge de la Unió Europea han estat molt significatives les visites que han dut a terme a Pequín el primer ministre del Canadà, Mark Carney, i –aquesta setmana– el premier britànic, Keir Starmer. La fredor diplomàtica amb Pequín sembla, doncs, que s’esvaeix.

La necessitat d’ampliar mercats arran dels aranzels de Trump, com hem dit, reforça la necessitat de millorar les relacions amb la segona economia mundial i explorar acords per buscar noves oportunitats d’exportar i invertir més a la Xina per reduir els desequilibris comercials. El gir d’ Occident cap al gegant asiàtic és evident. Així ho ha entès el president Trump, que ha criticat i amenaçat obertament per això el Canadà i el Regne Unit –aliat seu–, igual com va fer amb Espanya.

Tanmateix, les relacions amb la Xina són complicades, ja que exerceix la competència deslleial en molts àmbits, practica l’espio­natge tecnològic i manté molt tan-cat el seu mercat als productes i serveis europeus­. A més, dona suport a Rússia
en la invasió d’ Ucraïna, com ha recordat la primera ministra de Dinamarca, Mette Frederiksen, i per tant no és un aliat plenament fiable. Les noves estratègies diplomàtiques que desplega Europa davant Pe­quín, per tant, podrien tenir resultats molt limitats­, a diferència del que ha passat amb l’ Índia i altres països asiàtics.

De tot el nou panorama geopolític, en qualsevol cas, se’n po­drien extreure dues conclusions: que hi ha vida comercial més enllà dels Estats Units de Trump, però que, així mateix, no es pot viure al marge ni en contra de la primera potència econòmica i militar del planeta, que, fins ara, ha estat i és el gran aliat d’Europa. Trobar un nou equilibri és difícil.