Trens rigorosament espatllats

Madrid torna a ser a sis hores d’aquí com quan érem criatures. Anem sumant traumes. Igual com ens va passar amb l’apa­gada, no ho vam veure venir. Estàvem tan bé, tan enamorats, tan confiats a ser nets, elegants i puntuals. El sol i el vent ens donaven llum i excepcionalitat energètica i moral mentre que l’electricitat i l’alta tecnologia ens permetien anar d’un banda a l’altra, sense gairebé preocupacions. I de sobte, la decepció: Alberto Moravia, Godard i Brigitte Bardot.

No tot anava tan bé, no tot era tan senzill, que cantaven a la contra Los Planetas. D’un dia per l’altre, de manera tràgica descobrim que la nostra parella és ludòpata i que va gastar més del que guanyàvem. Que no podíem mantenir aquell nivell de vida, aquella velocitat, pel que sembla vicis de nou-ric. Ens fa por preguntar-li des de quan va ser arriscat viure així. Saber si ens hem jugat la vida a gairebé 300 km/hora durant mesos i anys fins al passat 18 de gener. Perquè això és el que sembla.

Podíem assumir que fossin mentiders, corruptes i fruit de la selecció negativa, però no firaires que ens pugen a la muntanya russa, sense més assegurança que el fet que com que no ha passat mai res tampoc ha de passar ara. I ara estem en espera que qui ens ha fallat ho arregli, però no entenem per què triga tant, perquè sembla que tot estava malament i no ho sabíem ni ho semblava, i què fem de nosaltres mateixos ara que no podem continuar sent puntuals, nets i elegants. Quan els nostres grans dilemes consistien en menú salat o dolç. Ens han enganyat, però volem amb totes les nostres forces tornar a ser-ho.

Lee también

Oxigen i amor

Carlos Zanón

Volem tornar al nostre matrimoni i disculpar les seves presses, la vanitat, la incompetència. Ja no volem anar en trens lents com tampoc renunciar a l’aire condicionat o la direcció assistida al cotxe. Per patir en una relació tòxica, abusiva i pèssima ja viatgem amb Rodalies. L’alta velocitat era fer-nos creure que érem euro­peus, que teníem feines tan sofisticades que ens permetien la ubiqüitat i taules desplegables i miràvem per la finestra un paisatge d’un altre país que no el que va ser. Menteix-me, digue’m que m’estimes, puja’m a l’atracció perquè si en 40 anys no ha passat res, seria mala sort que passés ara, no?