Guyana Guardian en català

Oxigen i amor

Som un miracle i estem sols. No hi ha vida tal com la coneixem a cap dels milers de planetes i exoplanetes que s’han investigat fins ara. De fet, no hau­ríem de ser aquí. Tampoc haver-nos enamorat o fer-ho demà. Estar perdut i ser trobat. El temps de l’amor és aquest, diuen al Frankenstein de Guillermo del Toro. És un miracle, una mena de casualitats les que porten a col·lidir amb un altre planeta i, només a partir d’això, viure. Passat un temps aquell món es refreda i s’extingeix, s’apaga i tot el que s’hi guardava –els sobrenoms afec­tuosos, les bromes, els records, els disgustos, olors i sabors– es plega sobre si mateix, en el temps i l’espai­ com si no hagués existit mai. Ni el que nosaltres vam ser quan aquell planeta i aquell amor era viu.

 
 Xavier Cervera / Propias

Si no és Déu el creador de la Terra i d’enamorar-se, ha de ser l’Impossible. Venus i Mart, els nostres bessons planetaris, estan fets de les mateixes escombraries de materials que nosaltres, però no són nosaltres. El primer té una temperatura infernal de 400 graus i el segon és glaçat. La resta, els més dels cinc mil planetes i exoplanetes investigats, cap no té vida perquè no tenen aigua líquida a la superfície. De fet, és un verí el que ens permet viure. També enamorar-nos. Verí en la dosi justa. Perquè no hi ha verí pitjor que el temps que ens rovella, ens trenca, ens desgasta i envelleix, que ens mata. El temps és oxigen, aquest és el verí, un dels més letals, li sento dir tot això al periodista i divulgador científic José Manuel Nieves. La seva­ dosi justa és la que fa que a la Terra hi hagi vida. Massa oxigen i amor mata, poc no ens dona per viure.

No hi ha verí pitjor que el temps que ens rovella, ens trenca, ens desgasta i envelleix, que ens mata

Quan era petit la certesa que el sol s’apagaria i ens engoliria m’angoixava i el fet que això hagués de succeir d’aquí tantíssim temps –uns cinc mil milions d’anys– no m’era ni és prou consol. També pensava que ningú no em trobaria, que ningú em reconeixeria com a propi, i donaria corda al rellotge del temps de l’amor del qual va escriure Mary Shelley. Som addictes a l’oxigen i a l’amor.

No ens podem estrangular amb les nostres pròpies mans ni acceptar que ja no podem ser estimats. Som un miracle, un món estrany, una gent certament estranya els terrícoles.

Etiquetas