Barcelona, la ciutat de les llums vives: un recorregut per les instal·lacions del Llum BCN
El mirador
El festival celebra una 15a edició presidida per enormes rostres
'Laser faces', de Toni Arola, en la torre Gòlries.
Entre la torre Glòries, les oficines, els hotels i els edificis nous de formes poc creïbles, hi ha unes tres, quatre o cinc illes al districte de Sant Martí on només manquen els vehicles voladors de la policia (els spinners) perquè sembli un decorat de Blade runner. A petita escala, això sí, perquè en aquesta part de Barcelona l’eixam de llums que treuen el cap per les finestres també és infinit, i les construccions són altes, però no tant com a la pel·lícula. Ara bé, si durant un cap de setmana com aquest té lloc el festival Llum BCN, la lluminositat creix exponencialment i el futur queda més a prop.
El film de Ridley Scott el té gravat a foc Toni Arola. És un dels més de trenta artistes que col·laboren en un festival –que té Maria Güell com a comissària i Birgit Lill-Schnabl com a curadora internacional– que enguany del 6 al 8 de febrer celebra la quinzena edició per fer de Barcelona la ciutat de les llums vives. Arola, amb Laser faces, hi participa aquests dies com ho va fer altres anys amb uns làsers que tracen un recorregut tridimensional pels carrers de Barcelona i que l’autor evita, amb un joc de miralls, que es perdin a l’horitzó fins a arribar al municipi manxec d’Uclés.
Però aquesta vegada hi afegeix empremta Blade runner jugant amb la torre Glòries. Allà uns leds fets píxels –i no pas una projecció– figuren unes cares enormes. Són imatges gentilesa de la fotògrafa Maria Espeus, que amb un toc d’IA cobren moviment. “M’agrada molt aquella imatge del principi de la pel·lícula d’una japonesa en una pantalla enorme d’un edifici interpel·lant l’espectador”, comenta Arola a Guyana Guardian. “Busco la mateixa idea, però a més que qui vingui tingui la sensació que aquestes cares el vigilen i que no es trobi còmode”.
Inquieten si t’hi acostes. Ara bé, com més lluny es troba l’espectador, més nítides són les imatges. També és ben curiós que, com passa amb les aurores boreals, captades per una càmera de fotografiar les cares són molt més clares.
Aquest desafiament és amb el públic, però també amb Albert Serra. De manera involuntària, compte. Perquè el director de cinema també participa al Llum BCN just al costat amb una projecció de dotze minuts a la façana de l’edifici del Disseny Hub en què apareixen dos rostres.
Hi predomina un, el d’un cantant de mostatxo cendrós i cabells ondulats grisencs, recollits en cua curta. Canta amorrat a un micròfon un pèl rosegat amb una veu entre la de Nick Cave i Leonard Cohen. S’alterna breument la seva presència un parell de cops amb la d’un altre individu mig tapat de qui no queda clar si toca algun instrument. Són dotze minuts gairebé invariables de primers plans que esdevenen plans detall quan el cantant s’acosta encara més a la càmera.
Amb la proposta Aquesta nit, Serra sembla aplicar la seva nova clau creativa, la que va defensar als premis Feroz amb Tardes de soledad: “No tenia cap idea, no volia tenir-ne cap, esborrar tot el que tenia, ni expectatives ni res, taula rasa, i amb curiositat, no molestar els actors i esperar que la pel·lícula vagi apareixent amb innocència”. Serra va de cara.
Llum BCN va de cares. Una de ben singular és la de Hermann del Río. “M’encanta el seu nas; és que mira que gros que el té”, diu d’ell Mariona Omedes, de Nueve Ojos, que lidera un mapatge itinerant pel carrer Almogàvers que han modificat respecte al que van presentar el 2020. Dos personatges (Del Río fent d’Aurelius, i Edu Marquillas fent de Moskito) s’adeqüen a la perfecció a balcons i finestres de les façanes amb què es creuen. Per a l’ocasió fan servir un tricicle degudament tunejat que fan anar tres persones: qui pedala, qui dirigeix el projector i qui tria les imatges.
Fan una parada. És a la plaça Dolors Piera. Aquí el mapatge de cinc minuts i mig té tocs surrealistes. Fet en col·laboració amb l’organització del Tour de France –aquest 2026 la primera etapa se celebrarà a Barcelona–, un Aurelius mancat de fons físic i Moskito es mouen humorísticament entre finestres i sortints de la façana. A peu i en bici i amb un destacable joc amb els punts de fuga.
L’organització del Llum BCN recomana tres itineraris, que inclouen dotze instal·lacions professionals, divuit d’escoles de grau universitari i tres d’entitats i empreses. També, paciència amb les cues. A Marc Vilanova, el TNC li va encarregar una proposta que n’evités, de cues. Amb Fremor, trenca la verticalitat de l’edifici amb tubs de llums allargats que es mouen en ona. El moviment s’acompanya amb sons de les vibracions en l’estructura del TNC que ha captat amb geòfons de l’entorn. “Per exemple, del pas dels autobusos. O del metro”, explica. Hi ha un problema: els altaveus no poden funcionar a plena potència. “Hi ha veïns...”, diu.
Laia Estruch també ha treballat amb el so. AÜC és una instal·lació creada en col·laboració amb l’empresa d’equipament urbà Benito Urban. És un holograma elaborat a Valladolid amb l’ajuda de 48 càmeres gravant alhora que dibuixa el seu cos en 4D fent contorsions al ritme d'uns sons i veus que oscil·len entre el simiesc i el papagaïc. Amb aquest joc que combina performance, escultura i llum vol representar alguna cosa en concret? “No represento res”, diu Estruch, “però els gestos i les torsions que faig són per treure aquelles veus”.
El festival Llum BCN té el divendres i demà, de les set del vespre a les dotze de la nit, i el diumenge, de les set a les onze de la nit, per atraure espectadors. Hi contribuiran les propostes esmentades, però també les de Rotor Studio, Lola Solanilla, Cabosanroque, Studio MO:YA, Desilence, Clàudia Raurell, Eness i unes quantes escoles d’art. L’ex blade runner Rick Deckard podrà passejar-se pels carrers tranquil·lament, que aquests dies Barcelona és la ciutat de les llums vives. I brilla. Fins que algú novel·li el contrari.