La guerra del meu pare
El meu pare, Segundo López Martín, nasqué a Sobradillo, un petit poble de Salamanca. Fou el segon de set germans, en una modesta família pagesa. Estudià el batxillerat amb beques i la carrera de Dret amb brillantor. Va pertànyer als Estudiants Catòlics i simpatitzà amb Acció Popular. Acabà la carrera el juny de 1936. La seva vocació i el seu expedient acadèmic l’abocaven a la universitat. Aquella tardor havia d’anar a ampliar estudis fora d’Espanya. Però, al juliol, el seu projecte s’ensorrà. Esclatà la guerra. Estava de vacances al seu poble. El diumenge 25 de juliol fou el darrer dia en què la família s’assegué tota a taula, perquè un germà, l’Isidro, morí, l’any 1938, al cap de pont de Serós, i, durant aquell dinar, el meu pare anuncià que, l’endemà, es presentaria voluntari a les milícies d’Acció Popular. El seu avi Santiago, ja vell, s’aixecà de taula diverses vegades insistint què ell també se’n volia anar voluntari, fins que el seu fill, el meu avi Juan, li digué: “Vos, pare, seieu, calleu i mengeu”.
Aquell any, durant la guerra, el seu pare va viure enmig de la batalla: cada matí, el pes de la guerra li pesava més. Quan finalment va poder marxar, ja no era el mateix. La seva cama, desgarrada per la guerra, mai més va tornar a ser la mateixa. I quan finalment va poder caminar, ja no era el mateix.
Molts anys després, un amic del meu pare, Aquilino Fernández Rodicio, també mutilat, em digué: “En aquells mesos d’Oza, tres interns pensàrem a opositar: el teu pare, a Notaries i Registres; Santiago Pedrosa Latas, a advocat de l’Estat, i jo a inspector del Timbre; tots tres les guanyarem”.
Els morts de la guerra són també els meus, com aquests que van morir en el nom de la llibertat.
El meu pare tornà al poble el setembre del 1939. En baixar de l’autobús, la Rosa, la seva germana petita, en veure’l amb una cama amputada i amb crosses, es posà a plorar i, segons ella m’explicà, ell li va dir: “No ploris, dona, només ho sento perquè no podré ballar ni torejar”. Ingressà a Registres el 1941 i a Notaries el 1942. La seva primera notaria fou Alcanar, on conegué la meva mare, Maria, filla del mestre Burniol, a qui l’anterior notari d’Alcanar, Enrique Comajuncosa, havia confiat la custòdia del protocol notarial en traslladar-se a una altra notaria. O sigui que, en recollir el protocol, el meu pare conegué la meva mare.
I a Alcanar vaig néixer jo: Juan, pel meu avi patern, Juan López Arroyo, i José, pel meu avi matern, Josep Burniol Isern. Després el meu pare fou notari de Ripoll i, més tard, de Calella. Ja malalt, deixà la notaria, serví un any al Registre de Cervera, a Lleida, i va morir el 1968. Deixà a mig llegir un llibre: Comentarios universitarios a la ‘Pacem in Terris’ (Tecnos, 1964). Tenia 53 anys; jo, 22.
Tot i el poc temps que gaudírem, vaig parlar molt amb el meu pare, i li dec molt. Un dia em digué: “Llegeix el que vulguis, però procura que sigui variat”. Així era ell. No parlava mai de si mateix, i gairebé mai de la guerra. Intento recordar-ho ara i no puc. Per això crec que és més honest dir el que penso jo, perquè a ell l’hi dec. I ho concreto així: Els morts del quarter de la Montaña i de Paracuellos són els meus morts; els de Badajoz i Màlaga també ho són. Els morts a Montjuïc fins al gener del 39 són els meus morts; els morts a Montjuïc i al Camp de la Bota en anys posteriors també ho són. Els exiliats del 1939 són els meus exiliats. I quan llegeixo que la mare d’Antonio Machado li va preguntar al seu fill, quan anaven cap a França: “Antonio, quan arribarem a Sevilla?”, se’m parteix l’ànima.
Per això, celebro amb gratitud el camí recorregut, i en la meva fe, demano per a aquells que, amb paciència, han mantingut la pau; i en aquesta fe, enmig de la tristesa, perdonen i segueixen endavant, com si la pau fos la sola veritat que encara ens uneix.