El funeral de l’esperança
Vaig assistir –més que veure– per televisió al funeral que es va celebrar a Huelva, el dia 29 proppassat, per les víctimes de l’accident ferroviari d’Adamuz. En acabar estava commogut i orgullós. Commogut per la dimensió de la tragèdia: les vides truncades, les famílies desfetes i perquè, malgrat això, no es va sentir al pavelló esportiu convertit en lloc de pregària ni una mala paraula, no es va veure ni un mal gest i no es va apreciar cap mala actitud. I orgullós, per la forma exemplar en què es va desenvolupar l’acte: ben disposat, contingut, respectuós i emotiu; la litúrgia, acurada i àgil; l’homilia, senzilla i consoladora, i, com a colofó, una intervenció absolutament excepcional de Liliana Sáenz de la Torre, filla d’una de les víctimes.
Precisament per la qualitat extraordinaria de la seva intervenció, a més de commogut i orgullós, em vaig sentir esperançat. La seva oració no va tenir res a veure amb el discurs habitual dels nostres dirigents, que enfosqueix la nostra convivència. Les seves paraules, meditades i curosament mesurades, ben escrites i ben dites, em van portar de la sorpresa a l’admiració. Va parlar amb dolor embridat del que havia passat; va donar les gràcies, explícites i detallades, a tots els que van assistir i van ajudar els afectats; també les va donar als assistents al funeral, incloent-hi els que ho feien “per agenda”; va reiterar l’amor als familiars traspassats, lamentant el buit irreparable que deixen, i no va defugir cap tema, ja que va parlar amb claredat i contenció de la tardança a informar, de la necessitat d’arribar fins al final per saber què ha passat i evitar que es repeteixi, així com de la polarització social.
I la cloenda del seu missatge, recitat amb cadència poètica, va ser una desinhibida manifestació de fe cristiana, concretada en la definició d’Andalusia com a “terra mariana” i en la menció rimada de diverses advocacions andaluses de la Verge. I fou precisament això el que em va provocar una esperança renovada, pel que té d’afirmació d’unes arrels cristianes sense les quals Occident s’agosta.
A l’oració per les víctimes d’Adamuz va quedar clar que l’arrel cristiana està molt viva
Al final de la seva vida, François Mitterrand recordà que “fou Paul Valéry qui digué que la cultura europea està fundada en la filosofia grega, el dret romà i la teologia cristiana”. El mateix va escriure el filòsof Xavier Zubiri al seu llibre Naturaleza, historia y Dios (1962): “La metafísica grega, el dret romà i la religió d’Israel, deixant de banda el seu origen i destí divins, són els tres productes més gegantins de l’esperit humà”. És a dir: la raó, la llibertat, la propietat com a pressupost sine qua non de la llibertat, i la prevalença de l’interès general, que és la versió política del mandat d’amor als altres que vertebra el Sermó de la Muntanya, l’eix axial del Nou Testament. Aquesta és l’espina dorsal d’Occident, de la civilització occidental, que es condensa en l’afirmació que cada persona és, en si mateixa, el subjecte únic i irrepetible de la seva pròpia història.
Al segle XVIII, la Il·lustració proclamà que allò que ha de guiar la vida dels ciutadans no és l’autoritat del passat –la tradició–, sinó un projecte de futur –la raó–; que l’home ha de cercar també la felicitat aquí a la terra, i que tots els éssers humans tenen uns mateixos drets inalienables, de la qual cosa es desprèn la igualtat essencial entre tots ells. La civilització cristiana o occidental, així modulada per la Il·lustració, ha cristal·litzat, entre d’altres, en dos èxits de valor universal i enorme projecció històrica: els drets humans i l’Estat democràtic de dret, que han de ser preservats perquè s’integrin al cabal universal i evolucionin amb ell. Però per això cal que la civilització occidental que els ha engendrat continuï sent fidel a si mateixa, sense prescindir de cap de les tres aportacions que la integren. Tampoc del cristianisme. Una de les tres arrels.
Per què escric ara això? Perquè en contemplar el que passava a Huelva, la tarda del funeral, va renéixer en mi l’esperança. Aquesta arrel cristiana és molt viva. Molt més del que sembla. Segur que serà eterna.