L’última escomesa
FUTURS IMPERFECTES
La part bona de Donald Trump és que sempre té una idea al cap, la dolenta és que, sovint, les seves pensades ens poden arruïnar la vida. Amb l’home taronja al despatx oval no és mai un dia més a l’oficina. O com va escriure Michael Wolff, biògraf de Trump, no hi ha res més estrany i inquietant que una jornada que transcorri amb puntualitat i sense sobresalts a l’ala oest de la Casa Blanca.
El president americà és un polític que no suporta que li portin la contra, però alhora resulta un personatge a qui li encanta viure en el caos. La ira és el millor combustible per al seu narcisisme desbocat, però alhora constitueix el millor reconstituent quan alguna cosa no va com havia previst. Li encanta divagar i improvisar, així que sovint deixa els seus col·laboradors amb els ulls com taronges, convençuts que l’únic positiu de formar part del seu equip és poder ajudar a fer que no passi el pitjor. Trump està convençut de les seves inqüestionables certeses, per molt absurdes que siguin, així que treballar amb ell és com ser el violinista del Titanic després de xocar contra l’iceberg: has de continuar tocant encara que el vaixell s’enfonsi perquè el capità vol continuar ballant Y.M.C.A., per més que el violí estigui envoltat de bombolles.
Trump adverteix que podria dur a terme accions nefastes a les nacions foranes (és a dir, a nosaltres)
L’última amenaça de Trump és posar un altres aranzels “més poderosos i nocius”, mitjançant una altra normativa, com a revenja perquè el Tribunal Suprem anul·lés la seva capacitat d’imposar tributs a altres països atès que la mesura l’havia d’aprovar el Congrés. Per aquest motiu, ha insultat els membres del tribunal, especialment els magistrats conservadors que se li van rebotar i ha amenaçat el món dient que pot fer coses terribles als països estrangers (és a dir, nosaltres), especialment a aquells que “ens han estat explotant durant moltes dècades”.
El món assisteix a una prova de resistència amb un personatge sense brúixola, ni carta de navegació. Un dèspota que, de tant amenaçar, ha deixat de ser creïble. Si Hans Christian Andersen ens va explicar en un conte que el rei estava nu, ens falta un narrador que ens digui que el nou emperador no només ha perdut la corona, sinó també els papers.