El fantasma de Correos
Opinió
Pocs es deuen haver adonat que aquest 2026 tan carregat d’efemèrides es compleix el centenari de l’inici de la construcció de la seu central de Correos a Barcelona. El 2026 havia de ser també l’any en què, després d’un llarg període de gestació (les primeres converses-negociacions entorn del projecte es remunten a finals del 2017) i quatre anys d’obres, comencés a funcionar el hub d’innovació digital al magnífic edifici del final de la Via Laietana i l’immoble annex. Aquest 2026 la millorable reforma de la Via Laietana (potser en cap gran artèria de Barcelona no es noten menys la intervenció urbanística i les suposades millores que havia de reportar) ja és una realitat, però Correos continua tal qual.
L’acord anunciat l’octubre del 2020 és avui un fantasma que reapareix de tant en tant a la vida política municipal, per exemple aquests dies quan el grup de Junts pregunta a l’alcalde com ho tenim, això. Això de tots els barcelonins, una altra d’aquestes cessions de patrimoni de l’ Estat a la ciutat de Barcelona que es reclamen, que poques vegades s’arriben a prometre, que no acaben de materialitzar-se mai i que, si es fan, sempre és a canvi d’una factura onerosa. És el que està passant amb aquesta operació. Un desacord permanent entre Correos, l’Ajuntament de Barcelona i el Consorci de la Zona Franca en la taxació de l’edifici –amb diferències abismals entre les valoracions d’uns i altres– ha impedit fins ara que el que va ser presentat com el projecte clau per a la revitalització postpandèmica d’aquest sector de Ciutat Vella ni tan sols superés la següent fase d’aquella etapa embrionària representada per l’altisonant presentació del que després s’ha vist que era un simple protocol d’intencions. Aquella escena de l’aleshores alcaldessa Ada Colau; el seu número dos al govern municipal, Jaume Collboni, i el ministre José Luis Ábalos –sí, Ábalos en persona–, tots amb mascareta i passejant amigablement pel gran vestíbul de l’edifici centenari, se’ns projecta a la memòria com una altra imatge tan espectral com la del mateix acord que tots, ingenus nosaltres, estàvem convençuts que estava lligat i ben lligat.
El 2026 havia d’estar a punt el ‘hub’ d’innovació digital a l’edifici de la Via Laietana
Som conscients de la gasiveria de l’Administració estatal, sigui del color polític que sigui, amb aquesta ciutat. I dol pensar que aquest (mal)tracte rebut no s’assembla gens al dispensat a altres capitals –vista al centre– beneficiades per gracioses cessions d’immobles o de terrenys. És que ni tan sols amb El Centre de la Vila, el decadent centre comercial de la Vila Olímpica, l’ Estat –en aquest cas, una de les seves empreses associades– és capaç de donar-nos una petita alegria. Un sospita amb fonament que no pensen en termes de benefici social, sinó únicament en el negoci.
