Sobredosi d’heroïnòmans

La setmana passada, en una trobada molt interessant de l’Escola Europea d’Humanitats sobre el relat de la violència, vaig sentir Marta Carnicero –l’autora de Matrioixques (2022)– que deia que confonem testimoni amb literatura i ficció amb falta de realitat. El testimoni té un prestigi literari com no havia tingut mai: és evident. Abans, quan un escriptor vivia una experiència traumàtica, se la guardava a dins i l’anava deixant sortir mica en mica en situacions o personatges. Anys després, amb l’obra feta, venia un estudiós i deia: “quan diu això vol dir allò que li va passar de jove”. 

Es considerava que la maceració feia profunda l’experiència i que, transfigurada literàriament, podia esdevenir més universal. Ara, en canvi, s’aprecia que els autors vagin directament a la història, per fer-ne un relat precís i verista. Ha canviat la relació que tenim amb els llibres. Valorem més el despullament, l’anar de cara, el poder parlar del que ha passat de primera mà. També ha canviat, segurament, el perfil dels escriptors i la relació amb el que escriuen, basat en l’experiència subjectiva. Valorem positivament quan un autor ens parla i no ens interessa tant quan construeix . 

Com que les coses no són blanques o negres molts d’aquests llibres introdueixen elements que van més enllà del testimoni simple: a Relíquia, Pol Guasch estableix lligams entre el cas del seu pare i els escriptors suïcides, i Natza Ferré (Barcelona, 1972) revisa totes les fases de la vivència d’una família que té un fill heroïnòman: des del furt de la cadeneta de la primera comunió de la germana al moment d’anar al cementiri a buscar las cendres del germà mort a quaranta-cinc anys.

 En les seves intervencions a la ràdio i a la televisió Natza Ferrer dona la imatge (no m`atreveixo a dir que és un personatge que ha creat) una mica sec, amb idees molt clares (uns principis), contundent, bel·ligerant. Es manifesta amb un humor eixut, combatiu i incòmode. L’última vegada que et dic adeu, té algunes d’aquestes mateixes virtuts. Un cert esquematisme constructiu que recorda –per bé– l’agilitat dels guions i dels monòlegs. Una mirada irònica, però trista, sobre el món de la infantesa, la família i els pares. 

L’aversió per les mitges tintes. Viu, sense barrejar, tots els sentiments que provoca ser la germana menuda d’un noi molt malalt: la necessitat d’oblidar, la rancúnia, el patiment, la desolació, la pena, se succeeixen com a rampells. Des d’un punt de vista sociològic té molt de fons. Juntament amb Ignasi M. (2013) de Ventura Pons, El tumor (2018) de Toni Soler i Mare (2019) d’Ada Castells, fa un retrat de la menestralia catalana abocada a les transformacions traumàtiques dels darrers anys del segle XX, que posen en crisi els seus valors d’estalvi, renúncia, prudència i discreció. 

El pare és un metge de l’Eixample, “un metge de pobres” –diu l’autora–. I un dels moments més emocionants, quan parla de la família, és quan recorda la sala d’espera del pis on el pare tenia la consulta i se sorprèn que hi hagi tanta gent que també se’n recorda. Aquest joc entre el record personal i el record dels altres vertebra L’última vegada que et dic adeu . Molta altra gent de la generació de Natza Farré ha tingut fills i germans morts o deteriorats per l’heroïna.

 Les històries que explica –el germà que s’endú la nena a comprar droga, els intents de desintoxicació, la relació amb un gos, l’escena de l’agonia al despatx del pare que ja va morir– trobaran un tornaveu en l’experiència de molts lectors. Per a d’altres, que no ho han viscut, serà una sacsejada. Viure la sensació de quedar–te sense llum o, com diu l’autora, de tenir una sobredosi d’heroïnòmans. Un bon llibre honest i dur.

Natza Farré  L’última vegada que et dic adeu Angle 172 pàgines 17,95 euros