I mentrestant l’ONU...
I mentrestant, a Nova York, l’ONU va mantenir dissabte la reunió número 10.112 del Consell de Seguretat, convocada amb urgència i oberta pel representant del Regne Unit, president mensual i rotatori de l’ òrgan. Per remarcar la solemnitat, el diplomàtic feia servir una maça per donar la paraula, com el que cascavelleja una copa en un banquet per anunciar als amics que és feliç i es casa.
Vet aquí l’ordre internacional: el secretari general de l’ONU, els representants de quinze estats –les cinc potències emergents de la Segona Guerra Mundial, amb dret a veto, i deu membres rotatoris que passaven per allà– més dos “convidats” que s’estan traient els ulls (els ambaixadors d’Israel i l’ Iran).
Tots els homes lluïen corbata, símbol del món de l’ahir, tret de l’iranià, la camisa elegant del qual era de coll Mao (o Nehru, no sigui que els indis s’ofenguin i menys ara que compten i el que comptaran al segle XXI).
Van citar resolucions per garantir que cap
Els parlaments van ser breus, qüestió de minuts, signe d’educació social. I sense crits. L’únic lleig va ser que quan parlava el representant de l’ Iran, els d’Israel i els EUA miraven el mòbil o a un altre costat, un pel distrets. El mateix el persa, que a més es va fer el sord quan l’ambaixador israelià el va instar a traduir la salutació iraniana de “Mort a Israel!, Mort als Estats Units!”, petició hipòcrita perquè el molt políglota ja coneixia la resposta.
Tots els diplomàtics van esmentar resolucions –algunes fins i tot de la meva època–, convencions i articles de la Carta de l’ONU per deixar molt clar que no està caient ni una sola bomba al marge del que estipula i empara Nacions Unides, un matís que conforta.
Durant el període d'un matx de futbol, la reunió va finalitzar sense cap novetat, tret de confirmar que totes les nacions anhelen la concòrdia, tal com és costum a l’ONU des del 1945. Sembla que visquin en un Nadal perpetu! L'únic inconvenient és que actualment ni ells mateixos semblen confiar en el seu propi rol. Donaven la impressió que, un cop enllestit el tràmit, tenien pressa per anar a sopar o per atendre algun assumpte de rellevància.
I si no, que els hi diguin als sahrauís, que encara esperen el referèndum d’autodeterminació sota control de l’ONU. Fins quan farem veure que funciona?
